Diàleg amb Elior
La Decepció i El Desconsol de Ramon Llull
J.- Avui, Elior, reflexionava sobre la incomprensió. La manca de comunió que observo en el món. Els diàlegs estèrils. La manca de raonaments. Catalunya, és plena de gent "desagregada", "desintegrada", "deslligada de la naturalitat" local, i en baralles per interessos i sentiments enfrontats. La situació em fa recordar aquella cançó de Raimon "Quatre rius de sang". La cançó diu textualment "un corral plè de baralles entre els qui es diu en germans". Cantava aquesta cançó l'any 1967, ara fa cinquanta nou anys!! Res de nou sota el Sol. Acabo de fer una xerrada sobre vernaclisme i de tots els assistents només dos m'han fet una pregunta relacionada amb l'exposició que he fet. M'he sentit decebut. No ho valoren. No se n'enteren.(No se n'assabenten. No se n'adonen). Pocs han mostrat interès en llegir el llibre que hi he presentat. Un llibre fet amb informacions i reflexions il·lustrades amb imatges que he fet al llarg de quaranta anys. ¿De què ha servit la dedicació del temps i l'esforç? I les reflexions m'han portat al present des de la memòria de temps antics una frase que vaig sentir a l'escola cristiana on vaig estudiar. Aquesta és la frase: «Deixeu que els morts enterrin els seus morts» I m'he preguntat: ¿com és que m'ha vingut aquesta frase al cap? Li he preguntat a la I.A. sobre el significat d'aquesta frase i m'ha contestat el següent: «És un text de l’evangeli de sant Lluc (9, 59-60) A primera vista pot semblar una resposta freda, però els teòlegs solen explicar-la des de dues perspectives: la literal i l al·legòrica. Crist parlava en paràboles o al·legories. La frase juga amb dos tipus de sentits. En sentit literal fa referència a la mort física. En sentit al·legòric fa referència a la mort espiritual. Deixa que aquells que estan morts espiritualment s’ocupin de les seves coses i aquells que estan vius espiritualment que s’ocupin de les seves coses»
E.- Pregunta a la I.A. sobre el Llibre "Lo Desconhort" de Ramon Llull.
J.- Ho he fet i m'ha contestat això:
LO DESCONHORT O DESCONSOL
"Lo
desconhort"
(1295), una de las obres poètiques més cèlebres i personals de Ramon Llull.
Ramon Llull va
escriure Lo desconhort en català (en el català medieval del segle
XIII).De fet, Llull és considerat el pare de la literatura catalana acadèmica i
un dels grans herois de la nostra llengua, ja que va ser el primer a Europa a
fer servir una llengua “vernacla” (en lloc del llatí) per escriure sobre
filosofia, ciència i teologia.
El context i l'objectiu
Llull
escriu aquesta obra a Roma, quan ja té uns 63 anys. Es troba en un moment de
profunda crisi i frustració (d'aquí el títol, el desconhort o el
desconsol). Després de 30 anys de viatjar, escriure i predicar la seva Art
(el seu sistema filosòfic “l’Art de
Trobar la Veritat” veu que els papes i els reis no li donen suport i que
gairebé ningú l'escolta, ningú l’entén.
L'estructura i l'argument
L'obra
està escrita en forma de debat o diàleg dramàtic en vers (69 estrofes de
dotze versos alexandrins) entre dos personatges:
1.
Ramon (el mateix Llull): Es presenta
vell, trist i cansat. Plora perquè sent que la seva vida i el seu gran projecte
de veritat universal han estat un fracàs.
2.
L'Ermità: Un personatge que troba al bosc.
Representa la raó més convencional, la prudència i, inicialment, el retret.
El desenvolupament del diàleg:
- L'acusació
de l'ermità:
Al principi, l'ermità acusa en Ramon d'haver perdut el temps. Li suggereix
que si ningú accepta la seva Art, potser és perquè la seva obra és
una bogeria, és inútil o prové de la supèrbia.
- La defensa
de Ramon:
En lloc de rendir-se, Llull es defensa amb passió. Explica com va deixar
la seva família, la seva posició i les seves riqueses per una crida
divina. Detalla la grandesa de la seva ciència (l'Art) i argumenta
que el problema no és el seu mètode, sinó la ignorància, el desinterès i
la falta de fe del món.
- El gir i la
reconciliació:
A mesura que avança el debat, l'ermità queda corprès per la sinceritat, la
fe indestructible i els arguments de Ramon. Deixa d'acusar-lo i comença a
consolar-lo.
La conclusió
L'obra
no acaba en un lament passiu, sinó en una renovació de l'energia.
L'ermità s'adona que la "bogeria" de Ramon és, en realitat, un amor
diví suprem. El llibre es tanca amb una reconciliació on tots dos acorden
pregar a Déu i buscar nous camins (com anar a parlar amb el Papa) per fer
triomfar la veritat.
En
resum:
"Lo desconhort" és un exercici d’ autojustificació i un dels primers
grans exemples de literatura autobiogràfica en català, on Llull transforma la
seva depressió i el sentiment de fracàs en un cant heroic de persistència i fe.
Aquest restat d'ànim forma part del camí.
Està relacionat amb un text que ens porta a reflexionar.
Deixa
que els morts enterrin els seus morts
És un text de l’evangeli de sant Lluc (9, 59-60)
¿Què vol dir aquesta frase atribuïda a
Crist? A primera vista pot semblar una resposta freda, però els teòlegs
solen explicar-la des de dues perspectives: la literal i l al·legòrica. Crist
parlava en paràboles o al·legories. La
frase juga amb dos tipus de sentits. En sentit literal fa referència a la mort
física. En sentit al·legòric fa referència a la mort espiritual. “Deixa que
aquells que estan morts espiritualment s’ocupin de les seves coses i aquells
que estan vius espiritualment que
s’ocupin de les seves coses”
E.- Malgrat la incomprensió i manca d'interès d'aquells que l'escolten, Ramon Llull, continua parlant...Les paraules de l'Amic, no poden deixar-se en el silenci.
J.- Li he demanat a la I.A.: «Fes-me un resum del llibre Amics i Amat de Ramon Llull» i m'ha contestat això: « Escrit cap al 1283, és una de les joies més absolutes de la literatura catalana i de la mística europea. Originalment, Llull no el va publicar com un llibre independent, sinó que el va incloure dins d'una obra més llarga, la seva novel·la Blanquerna (concretament en el llibre V). En la ficció, el protagonista (Blanquerna) es fa ermità i escriu aquests petits textos per ajudar altres religiosos a meditar. Tot el llibre és una gran al·legoria basada en una relació d'amor pur i apassionat.
L'Amic: És l'ésser humà, el cristià, el mateix fidel (i sovint representa el mateix Ramon Llull).
L'Amat: És Déu (o Jesucrist).
L'Amor: És la força o el vincle que els uneix, que gairebé actua com un tercer personatge o un mediador que guia l'Amic en el seu camí cap a l'Amat.
Estructura i estil
El llibre està format per 365 metàfores o aforismes (un per a cada dia de l'any). Són textos molt curts, poètics, lírics i directes.
Llull es va inspirar en la poesia dels trobadors (que cantaven a l'amor prohibit o idealitzat) i en el misticisme sufí de l'islam, però va capgirar el llenguatge eròtic i romàntic per aplicar-lo exclusivament a l'esfera espiritual.
Temes principals i argument
No hi ha una història lineal amb un inici i un final, sinó que és una exploració dels diferents estats de l'ànima en la seva cerca de Déu:
El desig i l'enyorança: L'Amic viu obsessionat amb l'Amat. El busca a la natura, a les ciutats, en el silenci. La distància amb l'Amat li provoca un dolor profund.
El patiment per amor: Llull explica que estimar Déu costa un preu. L'Amic plora, emmalalteix i és incomprès pels altres homes, que el prenen per boig. De fet, l'Amic es defineix com un "boig d'amor".
La unió mística: Hi ha moments d'alegria desbordant quan l'Amic sent la presència de l'Amat. La frontera entre tots dos es desdibuixa gràcies a l'Amor.
La mort i el sacrifici: El lliurament és tan absolut que l'Amic està disposat a morir per l'Amat. La mort no es veu com un final, sinó com la via definitiva per fusionar-se amb ell.
Un exemple famós: "Dien al amic si volia canviar son amat per un altre. Va respondre: —Quin altre és millor ni més noble que el meu amat, que és l'amor mateix?"
Per què és tan important?
Perquè aconsegueix expressar la teologia i la filosofia més complexes de Llull a través de la poesia del cor. Llull demostra que el camí cap a Déu no és només intel·lectual (com defensava a la seva Art), sinó que, per damunt de tot, és una qüestió de voluntat i de sentiment.
E.- Sobre el tema "estar mort" demana-li a la I.A. que t'expliqui la història d’un mort anomenat Llàtzer que va
ressuscitar. Que t’ho expliqui en sentit al·legòric. Observa que només l’Amic pot fer
ressuscitar. Tu, per molt que t’escarrassis en explicar coses, no ho pots fer. El proper dia parlarem de la paràbola del bon
sembrador
J.- Li he demanat a la I.A. això : «explica'm la
història de Llàtzer que diu que estava mort i Crist el va ressuscitar. Fes-ho
amb lectura espiritualista o al·legòrica» M’ha contestat això: « La resurrecció
de Llàtzer (que trobem a l'Evangeli de Joan, capítol 11) és una de les
històries més riques per fer-ne una lectura espiritual i al·legòrica. Més enllà
del miracle físic, l'escola mística i espiritualista del cristianisme (des dels
Pares de l'Església com Orígens fins a la mística contemporània) veu en aquest
relat el procés del despertar i la
transformació de l'ànima humana. Des d'aquesta perspectiva, cada
personatge i cada element de la història representa una part del nostre món interior:
1. Qui és
Llàtzer? (L'ànima adormida)
En l'al·legoria
espiritual, Llàtzer som cadascun de
nosaltres quan caiem en la "mort espiritual". Estar mort i
tancat en un sepulcre significa viure desconnectat de la nostra essència
divina, atrapats pel materialisme, l'egocentrisme, les addiccions o la
depressió profunda. El sepulcre és l'ego: un lloc fosc, tancat i rígid on
l'ànima es va descomponent ("Senyor, ja fa pudor", diu la seva
germana Marta).
2. Marta i
Maria (L'acció i la intuïció)
Les dues germanes
de Llàtzer representen les dues polaritats de la ment humana que busquen la
veritat:
·
Marta és la ment racional, la lògica, el deure i l'acció externa.
Ella corre a rebre Jesús i intenta comprendre la resurrecció com un concepte de
futur.
·
Maria és la ment intuïtiva, el cor, la devoció i el sentiment
profund. Ella es queda a casa plorant, representant el dolor sincer de l'ànima
que reconeix la seva pèrdua.
Totes dues són
necessàries: la raó i la intuïció han de cridar juntes a la Consciència Divina
(Crist) perquè intervingui.
3. La Pedra
del Sepulcre (Les nostres pròpies barreres)
Abans de fer el
miracle, Crist diu: "Treieu la pedra". Espiritualment, aquest pas ens
pertoca a nosaltres. La pedra representa els nostres blocs mentals, els
prejudicis, el ressentiment i les excuses que posem per no canviar. (Podríem
afegir el marc mental alienista dels poders polítics colonials i opressors que
tenen nacions sotmeses al marc legal de les lleis colonialistes). Crist (la
Llum divina) no entra a la força; ens demana que siguem nosaltres els qui
treguem la barrera protectora que hem posat al voltant del nostre ego. ( o bé ens
han posat poders alienistes amb les seves constitucions i marc legal com a
poble natural o vernacle)
4. El Crit
d'Alerta: "Llàtzer, surt a fora!"
Aquest és el moment
del despertar espiritual. No
és una invitació amable, és una ordre potent de la Consciència Superior. "Surt
a fora" significa abandonar la cova de l'ego, sortir del bucle de
pensaments foscos i de l'auto-commiseració per tornar a la Vida de l'Esperit.
És la crida a néixer de nou.
5. Les Venes
i el Sudari (Els vells hàbits)
El text diu que
Llàtzer va sortir del sepulcre lligat de mans i peus amb venes, i amb la cara
tapada per un sudari. Jesús diu als presents: "Deslligueu-lo i deixeu-lo
caminar". Aquesta és una al·legoria preciosa del camí post-despertar: quan
una persona decideix canviar de vida o desperta espiritualment, encara surt arrossegant les "venes"
del seu passat (vells hàbits, traumes, pors, condicionaments). El procés
de sanació necessita de la comunitat i del temps per anar traient aquests
lligams fins a ser completament lliures.
La clau de la lectura espiritual: La història de
Llàtzer no és un fet que va passar un cop fa dos mil anys; és un mapa de
transformació que passa ara mateix a
l'interior de l'ésser humà. Cada vegada que sortim de la foscor d'una
crisi profunda gràcies a una força interior superior, estem vivint la
resurrecció de Llàtzer en nosaltres mateixos». Passa també a les comunitats
nacionals. Per exemple passa amb Catalunya i altres nacions vernaclistes.
E.- Tens raó, Jordi; si. És així. Tingues-ho present: «només l’Amat pot fer ressuscitar els morts». Per molt que tu estimis a la teva família, amics i compatriotes, si estan espiritualment morts, si no han rebut l’alè que comporta el “néixer de dalt”, “néixer en esperit”(la llengua de foc vernaclista” de la Pentecosta) no els podràs fer ressuscitar mai. La identificació familiar que has de tenir present és aquella que esmenta Crist a la Creu: la meva mare, i els meus amics i la meva gent, són aquells que “escolten” la paraula del Pare Celestial i en donen testimoni.
J.- I els apòstols o delegats per l’Amat doncs sinó no
té sentit predicar, fer xerrades, fer conferències. Pots convertir a la gent,
fer-los entrar en la mentalitat divina, enraonant i parlant amb els que són morts
espiritualment o bé es necessària la Gràcia? Allò que Llull en deia l’«Afat»?
E.- Aquesta pregunta és molt interessant. Continuem
parlant....Més endavant en parlarem i també parlarem del què és l’Afat, del «Diàleg de
Crist amb Nicodem», les paràboles — la primera la
del «Bon Sembrador»— i d’altres temes
com «Les Noses de Canà» on es parla del miracle
de convertir l’aigua en vi. Tindrem present que Canà és regne
camita. Els camites són descendents de Cam; i Cam, va ser maleït per Noé
(Gènesi 9-25) a ser esclau o súbdit del seu germà Sem per haver vist la
"nuesa". Què hi havia en aquesta nuesa? Està ben traduïda aquesta paraula?
29/6/26
Jordi Salat
