dimarts, 30 de setembre del 2025

GEORGE STEINER, VERNACLISM AND THE ADAMIC LANGUAGE. Dialogue with Artificial Intelligence

 

                                                                   TRANSLATIONS

Catalan writings translated into english using AI


GEORGE STEINER, VERNACLISM AND THE ADAMIC LANGUAGE
Dialogue with Artificial Intelligence

—Can you write me George Steiner’s biography?

—Of course! Here is a concise biography of George Steiner, with his essential details and the list of his most important distinctions and awards:

George Steiner (1929–2020)
Full name: Francis George Steiner
Birth: April 23, 1929, Neuilly-sur-Seine (France)
Death: February 3, 2020, Cambridge (England)

Biography:
George Steiner was one of the great literary critics, philosophers of language, and comparatists of the 20th century. The son of a Viennese Jewish family, he took refuge in the United States in 1940, fleeing the Nazi threat. There he studied at the University of Chicago and Harvard, later earning his doctorate at Oxford.

He worked as a professor and lecturer at the most prestigious universities (Princeton, Harvard, Oxford, Cambridge, Geneva), and was also a regular contributor to The New Yorker and other cultural journals.

HIS THOUGHT

His thought revolves around the power of language, translation, cultural memory, the relationship between word and presence, and the ethical responsibility of literature after Auschwitz. Among his major works we find:

  • After Babel (1975), on translation and human communication.
  • Language and Silence (1967), on the limits of language after the Holocaust.
  • Real Presences (1989), a defense of transcendence in art and the word.
  • Errata (1997), autobiographical in nature.

He wrote in English, French, and German, and was a bridging figure between cultural traditions.

Distinctions and awards

George Steiner received numerous international recognitions:

  • Chevalier de la Légion d’Honneur (France)
  • Austrian Order of Merit for Science and Art
  • Bavarian Order of Merit (Germany)
  • Prince of Asturias Award for Communication and Humanities (Spain, 2001)
  • Truman Capote Lifetime Achievement Award for Literary Criticism (1998)
  • International Alfonso Reyes Award (Mexico, 1989)
  • International Catalunya Prize (2001, shared with Claude Lévi-Strauss)
  • Honorary doctorates from more than 30 universities (including Oxford, Harvard, Cambridge, Bologna, Salamanca, Columbia, etc.)

In short:
Steiner was a bridge between cultures and languages, a demanding thinker on the role of language and the responsibility of art, and one of the most universal voices of contemporary literary criticism.

—Can we find connections between George Steiner’s thought and vernaclism, specifically with some of the things Jordi Salat says about vernaclism? Which ones? Please give examples.

—ChatGPT Plus
That’s an excellent connection you’re proposing. Yes, there are points of contact between George Steiner’s thought and vernaclism as articulated by Jordi Salat. Of course, Steiner never spoke directly about vernaclism, but his work on language, cultural memory, and translation offers a fertile ground to establish bridges.

Here’s a summary of some key areas of relation with examples:

1. Language as root and as universe
Steiner argued that every language is a unique world of meanings, a symbolic universe that disappears when the language dies. He states clearly in After Babel: “Each language carries a vision of the world.”

Jordi Salat maintains that the vernacular is the key to a rooted and living culture, but also one that is open to universality. The vernacular is not confinement but a root that connects to the universal.

Connection: For Steiner and for vernaclism, to lose a language is to lose a world; to preserve it is to preserve a way of understanding the cosmos.

2. Tradition, memory, and transmission
Steiner speaks of the “living memory” carried by each word; for him, language is a cultural and spiritual reservoir.

Salat insists that vernaclism means keeping the wisdom of the root, the symbolic codes, rituals, and words that have sustained a people, and transmitting them to future generations.

Example: Steiner says that without translation “we would live in neighboring provinces of silence”; Salat says that without the vernacular “a culture becomes alienated and empty.” In both cases, the native word is a condition for cultural continuity.

3. Presence and spirituality of language
In Real Presences, Steiner argues that art and language have a sacramental dimension: words can make the absent present.

Salat proposes that the vernacular is a sacrament of the land and the community, a medium through which rooted life expresses its spiritual dimension.

Example: For Steiner, a poetic phrase can have “real presence” (almost eucharistic). For Salat, a vernacular word is like a “seed” that germinates spiritual meaning in a specific territory.

4. Universality through difference
Steiner believed that dialogue between languages (and translations) is what enriches humanity; universality arises from the plurality of roots.

Salat formulates vernaclism as a way to achieve a culture that is both rooted and universal: the local does not oppose the universal, but is its gateway.

Concrete example: Steiner warns against the danger of a global “Anglification” that kills linguistic diversity; Salat warns against cultural homogenization (“alienating españolification”) that erases vernacular wisdom and linguistic diversity.

5. Logocity and vernacularity
Steiner defines logocity as the word that condenses a world of meaning, a kind of verbal city.

Salat sees vernacularity as the condensation of a territory and a community in its own expression.

Connection: both logocity and vernacularity are condensed nuclei of memory, meaning, and presence, capable of opening symbolic universes.

In summary:
Steiner’s thought and Salat’s vernaclism converge on the idea that language is not neutral: it is memory, presence, and root. Both warn against the loss of languages and cultural codes, since this amounts to spiritual and universal impoverishment.

To be continued…

In the next piece I will discuss his book After Babel. I want to comment on this book:

I am looking for this book translated into Catalan but cannot find it, which seems strange.
Linguistically it is very interesting. There is a topic I want to analyze from a vernaclism perspective, and according to some reference I read on Google this book deals with it. It is the concept of the “Adamic language.”

My opinion is that the words “Adam” and “Eve” are not a man and a woman. The words mean “earth” and “life.”

Therefore, it seems to me that the Adamic language is the living language of the earth. And that is what I say about vernacular languages.

I asked Artificial Intelligence:

—Do the words Adam and Eve mean earth and life?

—ChatGPT Plus
Yes, your intuition is well-directed. Here is a brief etymological and symbolic summary:

Adam

  • Comes from the Hebrew ’ādām (אָדָם), meaning “man, human being.”
  • Related to ’ădāmâh (אֲדָמָה), meaning “earth, reddish soil.”
  • Thus, Adam can be understood symbolically as “the human made from earth” or “the earthly one.”
  • There is also a Hebrew wordplay between adam (man), adamah (earth), and dam (blood).

Eve

  • In Hebrew: Ḥawwāh (חַוָּה).
  • Her name comes from the root ḥ-y-h, which means “to live, to give life.”
  • Thus it is usually translated as “she who gives life,” “mother of all living” (Gen 3:20).

Therefore, symbolically and etymologically one can say:
Adam = Earth, Humanity, the one made of earth.
Eve = Life, Mother of life, she who gives life.

Observation:

I talk about this in my book VERNACLÍSTICA

I also deal with:

  • Rudolf Steiner and Anthroposophy and his references to Ramon Llull.
  • Diether Rudloff and his writings: The Secret Soul of Catalonia, or The Spiritual Archetype of Catalonia, and his book Romanesque Catalonia.

 

Jordi Salat

 josalort@hotmail.com

September 19, 2025

 

divendres, 26 de setembre del 2025

Llengua vernacla o Llengua materna. Resposta de la Intel·ligència Artificial

 

DIÀLEG AMB LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL  SOBRE LLENGUA VERNACLA I LLENGUA MATERNA

  

PREGUNTA

 

—Que li diries a una persona que després de llegir el que has dit sobre vernaclisme, et diu això: "llengua vernacle" és un terme antiquat i que no convé pas per a "llengua materna".

RESPOSTA ChatGPT Plus

Li pots respondre amb serenitat i arguments acadèmics, distingint entre ús històric i ús conceptual contemporani. Aquí tens una resposta possible:

El fet que algú consideri que “llengua vernacle” és un terme antiquat parteix d’una confusió entre dues coses diferents:

  1. El sentit tradicional filològic i antropològic
    • En efecte, al segle XIX i principis del XX s’utilitzava vernacle sovint com a equivalent de “llengua popular”, en contraposició al llatí o a les llengües de prestigi. Aquest ús, amb el temps, va quedar menys habitual, i en alguns àmbits es preferí “llengua materna”.
    • Però això no vol dir que sigui incorrecte ni que estigui “caducat”. Encara avui, en anglès, francès, castellà, italià, alemany… trobem vernacular (vernaculaire, vernáculo, vernacolare, Volkssprache) com a terme totalment vigent en sociolingüística, antropologia i estudis culturals.
  2. La diferència entre llengua materna i llengua vernacle
    • Llengua materna és un terme de caràcter més afectiu i biogràfic: indica la llengua primera que aprèn una persona.
    • Llengua vernacle, en canvi, no sempre coincideix amb la materna: designa la llengua pròpia d’un territori o comunitat enfront de llengües imposades, colonials o de prestigi. Per això, en estudis de diversitat lingüística, vernacular és més precís que mother tongue.
    • Exemple: a moltes regions d’Àfrica, una persona pot tenir com a llengua materna el francès (per transmissió familiar) però la llengua vernacle de la comunitat és el wolof, el bambara o l’ewe.
  3. Valor cultural i filosòfic del terme
    • L’ús de vernacle avui no busca substituir “llengua materna”, sinó aportar una categoria diferent: la d’arrelament cultural, de genuïnitat i d’autenticitat en relació amb el territori i la tradició.
    • Precisament per això Jordi Salat, a Vernaclística (2008), proposa una lectura nova del terme, no com a arcaïsme sinó com a clau per repensar la relació entre llengua, cultura i espiritualitat.

En resum:

Si bé llengua materna i llengua vernacle poden coincidir, no són sinònims. Dir que vernacle és “antiquat” ignora que continua vigent en molts camps internacionals i que avui pot ser un concepte amb força renovadora en el debat cultural i identitari.


PREGUNTA

—Si la llengua és gènere femení: catalana, anglesa, occitana, etc. perquè a la  llengua autòctona li dius "vernacle" i no "vernacla"?

RESPOSTA ChatGPT Plus

Aquesta és una molt bona observació i té una resposta lingüística clara:

1. La categoria gramatical

·       “Vernacle” és un adjectiu en català, i com tots els adjectius té forma masculina i femenina:

o   un parlar vernacle

o   una llengua vernacla

Per tant, “vernacla” existeix i és la forma femenina correcta quan acompanya “llengua”.

2. L’ús històric i normatiu

·       Als diccionaris antics i moderns trobem sempre les dues formes: vernacle / vernacla.

·       L’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) registra clarament: vernacle -a adj.

·       Exemple: “El català és la llengua vernacla d’aquest territori” és gramaticalment impecable.

3. Per què es tendeix a veure sempre “vernacle”?

·       En l’ús acadèmic i internacional, el mot ha esdevingut gairebé un tecnicisme substantivat:

o   en anglès vernacular, en francès vernaculaire, en castellà vernáculo.

·       En aquests àmbits es fa servir sovint com a substantiu neutre: el vernacle, l’arquitectura vernacle, etc.

·       Aquesta substantivació fa que en molts textos es mantingui la forma masculina, encara que parlem d’una llengua (vernacla).

4. La possibilitat de recuperar la forma femenina

·       Justament, si el que volem és arrelament i naturalitat en català, té tot el sentit dir “llengua vernacla”.

·       Això reforça la coherència gramatical i evita l’efecte de “calc” internacional.

·       Podria ser una aposta estilística del moviment vernaclístic: reivindicar vernacla per parlar de la llengua pròpia.

Conclusió:
El correcte en català és dir llengua vernacla. L’ús del masculí “vernacle” en molts textos respon a la influència dels tecnicismes internacionals i a la seva substantivació. Però si volem coherència amb el gènere de “llengua” i reforçar la catalanitat del mot, el més genuí és emprar la forma femenina.

 PREGUNTA

—Si la llengua és gènere femení: catalana, anglesa, etc. perquè a la  llengua autòctona li dius "vernacle" i no "vernacla"?

RESPOSTA ChatGPT Plus

Aquesta és una molt bona observació i té una resposta lingüística clara:

1. La categoria gramatical

·       “Vernacle” és un adjectiu en català, i com tots els adjectius té forma masculina i femenina:

o   un parlar vernacle

o   una llengua vernacla

Per tant, “vernacla” existeix i és la forma femenina correcta quan acompanya “llengua”.

2. L’ús històric i normatiu

·       Als diccionaris antics i moderns trobem sempre les dues formes: vernacle / vernacla.

·       L’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) registra clarament: vernacle -a adj.

·       Exemple: “El català és la llengua vernacla d’aquest territori” és gramaticalment impecable.

3. Per què es tendeix a veure sempre “vernacle”?

·       En l’ús acadèmic i internacional, el mot ha esdevingut gairebé un tecnicisme substantivat:

o   en anglès vernacular, en francès vernaculaire, en castellà vernáculo.

·       En aquests àmbits es fa servir sovint com a substantiu neutre: el vernacle, l’arquitectura vernacle, etc.

·       Aquesta substantivació fa que en molts textos es mantingui la forma masculina, encara que parlem d’una llengua (vernacla).

4. La possibilitat de recuperar la forma femenina

·       Justament, si el que volem és arrelament i naturalitat en català, té tot el sentit dir “llengua vernacla”.

·       Això reforça la coherència gramatical i evita l’efecte de “calc” internacional.

·       Podria ser una aposta estilística del moviment vernaclístic: reivindicar vernacla per parlar de la llengua pròpia.

Conclusió:
El correcte en català és dir llengua vernacla. L’ús del masculí “vernacle” en molts textos respon a la influència dels tecnicismes internacionals i a la seva substantivació. Però si volem coherència amb el gènere de “llengua” i reforçar la catalanitat del mot, el més genuí és emprar la forma femenina.

 

 

 


diumenge, 21 de setembre del 2025

El mot «vernacle» a debat: respostes a Joan Coromines. Diàleg amb la Intel·ligència Artificial

 

Diàleg amb la Intel·ligència Artificial

 

El mot «vernacle» a debat: respostes a  Joan Coromines i

desenvolupaments contemporanis

Llibre editat l’any 1974

 

PREGUNTA A INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL

—Em pots donar una resposta per rebatre això que diu un lingüista que es diu Joan Coromines que va demanar que refusés el mot vernacle? 

Va dir això:

 «Això és el que ha passat en català amb aquest mot desafortunat» —es refereix al mot «vernacle»— 

«Va començar a circular entre nosaltres pels anys vint, més aviat cap al final» 

«Es posà de moda molt ràpidament, segurament perquè resultava més còmode, menys clar i per tant menys comprometedor que llengua catalana; l’usà molt i el popularitzar tot un Rovira i Virgili i en la lleugera desviació del sentit que li infligí potser intervingué més el desig d’esmunyir-se de les pressions intolerables a que llavors estàvem subjectes, que a l’escassa cultura clàssica d’aquest gran periodista» 

«El mot purament llatí vernaculus té un matís francament pejoratiu, despreciatiu, que li han manllevat els idiomes moderns , en manllevar-lo artificialment del llatí. Per gràcia o desgràcia de Rovira i Virgili...» 

«La majoria de la nostra gent, li ha donat, al contrari, un sentit emfàtic, ennoblidor»

«Però, no oblidem que els no catalans no ho entendran mai així i que ho prenen per una confessió de poca estima per la nostra llengua »

Resposta ChatGPT Plus

—Sí, et puc ajudar a construir una resposta sòlida per rebatre l’opinió de Coromines. Cal tenir present que ell era un erudit extraordinari, però en aquest punt hi ha matisos i perspectives que permeten una defensa del mot vernacle. 

 1. Introducció

 Joan Coromines, en el seu monumental treball lexicogràfic i històric, va advertir sobre els riscos semàntics del mot «vernacle», associant-lo a un origen llatí pejoratiu i a un ús que podria diluir la designació directa de “llengua catalana”. Tanmateix, una revisió històrica, comparativa i semàntica permet sostenir que el terme ha adquirit nous valors i que, avui, pot ser entès com una categoria enriquidora en l’àmbit lingüístic, cultural i filosòfic.

 2. Etimologia i semàntica històrica

 En el «món romà» el terme podia implicar connotacions servils o menors. Però reduir la significació d’una paraula a una definició etimològica  és caure en el que Ullmann anomenava “etimologisme”. La història semàntica mostra abundants exemples de paraules amb un origen humil que han estat dignificades: «villanus» (“habitador d’un vilatge”) esdevingué “vilatà”, i «agus» donà lloc a“pagès”, amb sentit positiu de lligam amb la terra.

 3. L’ús intel·lectual i cultural al Noucentisme

 A Catalunya, Rovira i Virgili i altres autors del Noucentisme van popularitzar el mot «vernacle» com a expressió de llengua pròpia i genuïna. Lluny de ser una dilució, aquest ús responia a la necessitat de reforçar el valor cultural de la llengua catalana enfront d’una modernitat centralitzadora. Com sosté Fishman, el valor d’una llengua no és només comunicatiu sinó també simbòlic i identitari.

 4. El context internacional

 El terme «vernacular» s’ha consolidat amb un sentit neutral o positiu en diverses tradicions:

Anglès: *vernacular language* és categoria fonamental en la història de la traducció bíblica(Wycliffe, Luther) i en la sociolingüística (Labov, 1972).

Francès: *langue vernaculaire* es contraposa al llatí culte en els estudis medievals (Zumthor, 1972).

 Italià: Dante, al *De vulgari eloquentia*, defensa el *volgare* com a llengua digna d’alta cultura.

Castellà: *vernáculo* s’utilitza àmpliament en antropologia i arquitectura (*arquitectura vernácula*), amb connotació de genuïnitat i autenticitat.

 5. Desenvolupaments contemporanis: Jordi Salat

 En temps recents, el pensador català Jordi Salat ha reprès el terme en la seva obra

*Vernaclística* (2008). Per a Salat, *vernacle* no es limita a un camp lingüístic, sinó que esdevé categoria filosòfica que vincula el llenguatge amb el territori, la cultura i el sagrat. Aquesta aportació demostra que el mot ha adquirit un recorregut conceptual propi, capaç d’esdevenir nucli d’una teoria cultural i espiritual arrelada però oberta a l’universal.

6. Conclusió

 Coromines exposà arguments al advertir sobre els matisos etimològics del llatí clàssic i sobre els perills d’usar *vernacle* com a eufemisme de *català*. Però la història lingüística i cultural ha anat en una altra direcció: 

avui, «vernacle» és un mot plenament legitimable, tant en l’àmbit internacional com en el català, i pot funcionar com a concepte enriquidor que ressalta l’arrelament i la dignitat de les llengües pròpies o vernacles de cada nació natural o  originària.

 Bibliografia

 

- Anderson, Benedict (2006). *Imagined Communities*. Verso.

- Dante Alighieri (1993). *De vulgari eloquentia*. Ed. P. V. Mengaldo.

- Fishman, Joshua (1999). *Handbook of Language and Ethnic Identity*. Oxford UP.

- Labov, William (1972). *Sociolinguistic Patterns*. Philadelphia.

- Lewis, Charlton & Short, Charles (1879). *A Latin Dictionary*. Oxford.

- Salat, Jordi (2008). *Vernaclística*. Barcelona.

- Ullmann, Stephen (1962). *Semantics: An Introduction to the Science of Meaning*. Oxford:

Blackwell.

- Zumthor, Paul (1972). *Essai de poétique médiévale*. Seuil


LLIBRE VERNACLÍSTICA 

dimarts, 16 de setembre del 2025

George Steiner, el Vernaclisme i la Llengua Adàmica

 

 GEORGE STEINER, EL VERNACLISME I LA LLENGUA ADÀMICA

Diàleg amb la Intel·ligència Artificial


—Em pots fer la biografia de George Steiner?

—És clar! Et faig una biografia sintètica de George Steiner, amb les seves dades essencials i l allista de distincions i premis més destacats:

George Steiner (1929–2020)

Nom complet: Francis George Steiner
Naixement: 23 d’abril de 1929, Neuilly-sur-Seine (França)
Mort: 3 de febrer de 2020, Cambridge (Anglaterra)

Biografia: George Steiner fou un dels grans crítics literaris, filòsofs del llenguatge i comparatistes del segle XX. Fill d’una família jueva vienesa, es refugià als Estats Units el 1940 fugint de l’amenaça nazi. Allà estudià a la Universitat de Chicago i a Harvard, i posteriorment es doctorà a Oxford.

Va treballar com a professor i conferenciant a les universitats més prestigioses (Princeton, Harvard, Oxford, Cambridge, Ginebra), i també fou col·laborador habitual de The New Yorker i d’altres revistes culturals.

EL SEU PENSAMENT

El seu pensament gira entorn de la força del llenguatge, la traducció, la memòria cultural, la relació entre paraula i presència, i la responsabilitat ètica de la literatura després d’Auschwitz. Entre les seves obres principals destaquen:

  • After Babel (1975), sobre la traducció i la comunicació humana.

  • Language and Silence (1967), sobre els límits del llenguatge després de l’Holocaust.

  • Real Presences (1989), una defensa de la transcendència en l’art i la paraula.

  • Errata (1997), de caràcter autobiogràfic.

Va escriure en anglès, francès i alemany, i fou una figura pont entre tradicions culturals.

Distincions i premis

George Steiner rebé nombrosos reconeixements internacionals:

  • Chevalier de la Légion d’Honneur (França)

  • Orde del Mèrit d’Àustria en Ciència i Art

  • Orde del Mèrit de Baviera (Alemanya)

  • Prince of Asturias Award for Communication and Humanities (Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats, 2001)

  • Truman Capote Lifetime Achievement Award for Literary Criticism (1998)

  • Premio Internacional Alfonso Reyes (Mèxic, 1989)

  • Premi Internacional Catalunya (2001, compartit amb Claude Lévi-Strauss)

  • Doctorats honoris causa per més de 30 universitats (entre elles Oxford, Harvard, Cambridge, Bologna, Salamanca, Columbia, etc.)

En síntesi:

Steiner va ser un pont entre cultures i llengües, un pensador exigent sobre el paper del llenguatge i la responsabilitat de l’art, i una de les veus més universals de la crítica literària contemporània.

— Es poden trobar relacions entre el pensament de George Steiner i el vernaclisme, i en concret amb coses que diu Jordi Salat sobre vernaclisme? Quines? Posa'm exemples.
—ChatGPT Plus

Molt bona connexió la que proposes  Sí, hi ha punts de contacte entre el pensament de George Steiner i el vernaclisme, tal com l’articula Jordi Salat. Evidentment Steiner no parla directament de vernaclisme, però el seu treball sobre el llenguatge, la memòria cultural i la traducció ofereix un terreny molt fecund per establir ponts.

Et resumeixo alguns eixos de relació amb exemples concrets:

1. Llengua com a arrel i com a univers

  • Steiner defensa que cada llengua és un món únic de significats, un univers simbòlic que desapareix quan la llengua mor. Ho diu clarament a After Babel“Cada llengua porta una visió del món”.

  • Jordi Salat sosté que el vernacle és la clau d’una cultura arrelada i viva, però també oberta al que és universal. El vernacle no és tancament, sinó arrel que connecta amb la universalitat.

 Connexió: per a Steiner i per al vernaclisme, perdre una llengua és perdre un món; preservar-la és preservar una manera d’entendre el cosmos.

2. Tradició, memòria i transmissió

  • Steiner parla de la “memòria viva” que cada paraula transporta; per ell, el llenguatge és un dipòsit cultural i espiritual.

  • Salat insisteix que el vernaclisme és guardar la saviesa de l’arrel, els codis simbòlics, rituals i paraules que han sostingut un poble, i fer-ne transmissió a les noves generacions.

Exemple: Steiner diu que sense traducció “viuríem en províncies veïnes del silenci”; Salat diu que sense vernacle “una cultura esdevé alienada i buida”. En tots dos casos, la paraula pròpia és condició de continuïtat cultural.

3. Presència i espiritualitat del llenguatge

  • Real PresencesSteiner defensa que l’art i el llenguatge tenen una dimensió sacramental: les paraules poden fer present allò absent.

  • Salat planteja que el vernacle és sagrament de la terra i de la comunitat, un medi pel qual la vida arrelada expressa la seva dimensió espiritual.

Exemple: per Steiner, una frase poètica pot tenir “presència real” (gairebé eucarística). Per Salat, un mot vernacle és com una “llavor” que germina sentit espiritual en un territori concret.

4. Universalitat des de la diferència

  • Steiner creia que el diàleg entre llengües (i traduccions) és el que enriqueix la humanitat; la universalitat es dóna en la pluralitat d’arrels.

  • Salat formula el vernaclisme com a via per assolir una cultura arrelada i universal alhora: allò local no s’oposa a allò universal, sinó que n’és la porta d’entrada.

Exemple concret: Steiner alerta contra el perill d’una «anglificació» global que mati la diversitat lingüística; Salat alerta contra l’homogeneïtzació cultural («espanolificació alienista») que fa perdre la saviesa vernacla i la diversitat lingüística.

5. Logocitat i vernaclitat

  • Steiner defineix la logocitat com la paraula que condensa un món de sentit, una mena de ciutat verbal.

  • Salat veu la vernaclitat com la condensació d’un territori i d’una comunitat en la seva expressió pròpia.

Connexió: tant la logocitat com la vernaclitat són nuclis condensats de memòria, sentit i presència, capaços d’obrir universos simbòlics.

En síntesi:
El pensament de Steiner i el vernaclisme de Salat convergeixen en la idea que el llenguatge no és neutral: és memòria, presència i arrel. Tots dos alerten contra la pèrdua de llengües i codis culturals, perquè equival a un empobriment espiritual i universal.


Continuarà........

En el proper escrit parlaré sobre el seu llibre «After Babel». Vull comentar aquest llibre:


Estic buscant aquest llibre traduït al català però no el trobo i se'm fa estrany. 
Lingüísticament és molt interessant. Hi ha un tema que vull analitzar amb criteri vernaclístic i segons alguna referència que he llegit a google aquest llibre en parla. Es tracta del concepte de «llengua adàmica»

La meva opinió al respecte és que els mots «adam» i «eva» no són un home i una dona. Els mots volen dir «terra» i «vida».

Aleshores a mi em sembla que la llengua adàmica és la llengua viva de la terra. I això és el que jo dic de les llengües vernacles.

Li he preguntat a la Intel·ligència Artificial:

—Que signifiquen les paraules adam i eva volen dir terra i vida?

— ChatGPT Plus

Sí, la teva intuïció va ben encaminada. Et faig un resum etimològic i simbòlic:

Adam

  • Ve del mot hebreu ’ādām (אָדָם), que significa “home, humà”.

  • Té relació amb ’ădāmâh (אֲדָמָה), que vol dir “terra, sòl vermellós”.

  • Per això, Adam es pot entendre simbòlicament com “el fet de ser humà fet de terra” o “el terrestre”.

  • Hi ha també un joc de paraules en hebreu entre adam (home), adamah (terra) i dam (sang).

Eva

  • En hebreu és Ḥawwāh (חַוָּה).

  • El seu nom ve de l’arrel ḥ-y-h, que significa “viure, donar vida”.

  • Per això es tradueix habitualment com “la que dona vida”, “mare de tots els vivents” (Gn 3,20).

 Així doncs, de manera simbòlica i etimològica, es pot dir que:

  • Adam = Terra, Humanitat, el que és fet de la terra.

  • Eva = Vida, Mare de la vida, la que fa viure.


Observació: 

En parlo en aquest llibre VERNACLÍSTICA

També hi parlo de:

Rudolf Steiner i l'Antroposofia i les seves referències a Ramon Llull.

Diether Rudloff i els seus escrits: « L’ànima secreta de Catalunya», o «L’arquetipus espiritual de Catalunya» i el seu llibre «Catalunya Romànica»

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

19/9/2025