VIOLANT D’HONGRIA, LA COMTESSA DE BARCELONA I REINA DELS REGNES BEL·LÒNIDES DE LA CORONA
D’ARAGÓ PARLAVA CATALÀ?
Tomba
de Violant d’Hongria,[i] comtessa
de Barcelona i reina consort dels regnes
de la Corona Bel·lònida d’Aragó.
Monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges (Catalunya)
INTRODUCCIÓ
La dinastia Árpád del regne d’Hongria, la dinastia Ximena del
regne de Navarra, la dinastia bel·lònida
del comtat de Barcelona i del Principat de Catalunya configuren un marc
referencial històric i cultural relacionat
(en el sentit de tenir arrels) amb la reina Violant d’Hongria i els fills i
filles que va tenir amb el rei Jaume I,
comte i rei bel·lònida del comtat de
Barcelona i de la Corona d’Aragó, nascut al regne de la Provença. Els Árpád i
els Bel·lònides són en lo substancial de l’anomenada Corona d’Aragó i la seva
concepció cultural un exemple de l’Ideal d’Europa tal com l’entenia el poeta
Salvador Espriu, és a dir, com a filla d’Agènor rei de Fenícia. El concepte de
Divinitat propi de Fenícia, el del Senyor del Cel, és el concepte de Divinitat amb el que
identifico vernaclísticament a Europa.
M’HAN DEMANAT QUE PARLI DE L AMEVA AUROPA
Per això ara és tan profunda la nostra esperança
—en el meu somni, ja contemplada realitat—
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,
que un savi esguard veié prodigiosament passar
de la costa fenícia a les platges de Creta.
Del llibre Per a la bona gent de
Salvador Espriu
LA INFLUÈNCIA
DE VIOLANT D’HONGRIA
DE LA DINASTIA ÁRPÁD, EN LA HISTÒRIA DE LA DINASTIA BEL·LÒNIDA, ELS REGNES DE LA CORONA
D’ARAGÓ I LA LLENGUA CATALANA
Li vaig preguntar a la
Intel·ligència Artificial GPT en quina llengua parlava la reina Violant
d’Hongria quan vivia al monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges que
es troba a Catalunya, i em va contestar això:
“Violant
d'Hongria, reina consort de la Corona d’Aragó per el seu matrimoni amb Jaume I,
era originària d'Hongria, així que la seva llengua materna era el hongarès. No
obstant això, és probable que també parlés altres llengües com el llatí i el
català.
En el
context de la seva estada a la cort d'Aragó, on vivia a Vallbona de les Monges,
és molt probable que utilitzés el català, ja que era la llengua de la cort i de
la major part de la població en aquell temps.
Vallbona de
les Monges és coneguda pel monestir cistercenc, on Violant va passar els últims
anys de la seva vida després de la mort del seu marit. Tot i que el seu
hongarès seria la llengua inicial, el seu coneixement del català seria
essencial per la seva interacció amb la cort i la societat aragonesa.
És probable
que Violant d'Hongria parlés en català amb els seus fills i filles, ja que
vivien a la cort d'Aragó, on aquesta era la llengua principal. Malgrat que el
hongarès era la seva llengua materna, és poc probable que el fes servir
regularment amb els seus fills, ja que el seu entorn social i familiar era
predominantment catalanoparlant.
A més, com
que Violant era una figura de gran influència en la cort, especialment com a
mare dels hereus, el català seria la llengua més adequada per a la comunicació
diària i en el seu entorn immediat. També és possible que parlés en llatí,
especialment en contextos més formals o religiosos, ja que aquesta llengua era
utilitzada en l'educació i en les esglésies, tot i que per a la vida quotidiana
el català seria més comú”
Viatge
al Monestir de Santa Maria de Vallbona
de les Monges, per a veure la tomba de Violant d’Hongria i fer les meves
pròpies reflexions
Vaig fer un viatge, acompanyat
pel Joan, un amic interessat en els temes històrics, al Monestir de Santa Maria
de Vallbona de les Monges, un dels monestirs de la Ruta de Sant Anastasi que
promovem des de la revista Ona Blava, per a veure la tomba d’aquesta reina. La
meva amiga hongaresa Erzsébet Dorosmai, m’ha posat en contacte amb el senyor
Kálmán Faluba, guardonat
amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l’any 1992, i m’ha dit
que traduirà a l’hongarès l’escrit que faré sobre aquest viatge.
El
Sol amb la seva escalfor aigualia la freda rosada que emblanquinava les herbes dels
camps de conreu entre fileres vinyes, oliveres i ametllers mentre els ocells
cantaven i revolaven entre les branques sense fulles dels arbre secs.
Mentrestant,
conduint el cotxe, per la carretera solitària, ens apropàvem al municipi de Vallbona
de les Monges que es troba situat a les terres de l’interior de Catalunya amb
l’objectiu de visitar el seu monestir. M’acompanyava el Joan, un
historiador. Entre les branques dels
arbres, a la llunyania veiem la silueta del monestir. Quan van ser més a prop,
ens vam aturar per fer-li una fotografia.
Vam
aparcar el cotxe al aparcament públic del municipi, feia fred, a poc a poc vam
caminar per entre les cases de pedra seca en direcció a la porta d’entrada del monestir.
Un gat ens mirava ajagut a la porta d’entrada d’una casa que tenia un balco amb
una persiana de fusta pintada de color
verd. No es veia a ningú pel carrer. Se sentia el silenci. Al final del carreró
vam veure la porta de l’església, una església d’estil arquitectònic romànic
que es podria relacionar amb el cristianisme hel·lenista i la tradició
santjoanista, la qual era situada en una
placeta al costat del mur del monestir.
En
el mur hi havia unes tombes de pedra i un mural de rajoles de ceràmica amb un
text escrit a sota de la imatge d’una
dona situada al mig de dos escuts. Un és el de Catalunya i els regnes de la
Corona d’Aragó l’altre és el d’Hongria. Vam deduir que la imatge de la dona
corresponia a la reina Violant
d’Hongria. Vam sentir sonar les campanes. Deu tocs ens van fer saber que eren
les deu. A aquesta hora obrien les portes del monestir. Teníem concertada
visita. Pel carrer lateral vam anar cap
a al porta d’entrada. A la paret de l’esquerra de la porta vam veure una placa amb text escrit en català i hongarès on hi
deia: “A la memòria de Violant d’Hongria,
reina d’Aragó, esposa de Jaume I”
—Hi
hauria de posar “rei” Jaume I- vaig comentar en veu baixa al Joan.
Mentrestant
la guia que ens havia de fer la visita
turística cultural ens obria la porta interior on hi havia una sala amb tot de
prestatges que exposaven llibres, postals i la caixa on havíem de pagar el
tiquet per a fer la visita.
Vaig
treure’m els guants de les mans per a poder posar en funcionament la gravadora del
telèfon mòbil i gravar les explicacions que en havia de fer la guia.
—El
monestir va ser construït l’any 1157, — va començar dient la guia—segons
documentació escrita, però probablement existia anys abans va començar
l’explicació la guia. El català d’origen
occità Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i rei dels regnes de la Corona
d’Aragó, noble de la dinastia bel·lònida, va donar el seu permís un l’eremita que de nom es deia com ell,
Ramon, conegut com a Ramon de Vallbona,
per a crear un monestir i consagrar-lo a Déu i a Santa Maria, la fe cristiana
basada en el Nou Testament, sota
l’observança de la regla Sant Benet.
Mentrestant
jo pensava que cali aprofundir en diverses coses que ens havia dit, com per
exemple: identificar lo occità i Occitània, per conèixer la referència
originària de Ramon Berenguer IV; què és la dinastia bel·lònida i quina és la
seva identificació cultural; quina
tradició cristiana professaven. Qui era aquest eremita que es deia Ramon? Quina
llengua parlava? Quina llengua parlava
Ramon Berenguer IV? Qui era Sant Benet? L’any 1964 el Papa Pau VI el va
declarar Patró d’Europa. És una figura cabdal per a la història religiosa i
cultural d’Europa. Una religiositat i
cultura que comportà la influència de les monarquies europees en la constitució
dels estats d’Europa. Recordo haver llegit que va néixer en el segle V a Núrsia, ciutat d’Úmbria, quan Itàlia com
la coneixem actualment encara no existia. A Úmbria també hi va néixer Sant Francesc d’Assís. Quina llengua s’hi parlava a Úmbria? <<
Quan acabi la visita – pensava
interiorment– mantindrem un bon diàleg amb el Joan i aprofundirem
aquestes qüestions>>
La
guia en va continuar parlant de la història del monestir.
—La
primera abadessa va ser Òria Ramires – va dir- i va venir l’any 1172 del monestir de Tulebras, que es
troba a Navarra.
El
Joan i jo havíem visitat el monestir ara fa uns tres anys de Tulebras quan van
estar en el balneari de Fitero.
—És
on vàrem estar nosaltres—va dir el Joan.
—Si!
Me’n recordo. Vaig tenir una conversa molt interessant amb una monja i quan li
vaig preguntar si hi havia hagut alguna imatge d’una verge negra em va deixar fer una foto a una
verge negra que hi havia a una capella
on només hi tenien accés les monges. Va ser molt amable.
Mentre
la guia ens porta caminant cap a l’altar major de l’església, reflexiono i em pregunto: quina llengua es parlava al
monestir de Tulebras en el segle XII? La llengua autòctona i pròpia del regne
de Navarra era el basc. Què significa el nom Òria? A quina llengua pertany? És un nom gascó o
basc? Quina llengua parlava l’abadessa
Òria amb les altres monges del monestir, que eren catalanes i amb la gent de poble que parlaven en català. Un monjo del Cister
molt important en aquella zona va ser Ramon de Fitero que era
d’origen occità. Per altre cantó penso
en el fet que el nom de Fitero, podria venir del català “Fita” que vol dir “marca de frontera”, i aquella zona
es frontera. Reflexionava sobre el fet que als regnes de la Corona d’Aragó –
que no és el mateix que Regne d’ Aragó, atès que la Corona tenia diversos regnes on s’hi parlaven diverses
llengües, que eren occità, basc, català i variants dialectals, però no s’hi
parlava el que ara es coneix com a espanyol, quan la veu de la guia va tallar
l’atenció que tenia posada en els meus pensaments. El nom Òria, es un mot basc.
El regne de Navarra formava part dels regnes de la Corona d’Aragó. La llengua
catalana era llengua oficial, de la Corona d’Aragó.
—Abans
d’entrar a la nau de l’església fixin-se en aquestes tombes. Són de les
abadesses que hi hagué en el monestir, la majoria dames nobles que volien perfeccionar
la seva ànima, fet que donava sentit a la seva vida. Fou tan gran entre la
societat catalana, especialment entre la noblesa, el prestigi que va adquirir
el cenobi, d’aquest monestir cistercenc que la reina Violant d’Hongria,
la segona esposa de Jaume I rei
dels regnes de la Corona d’Aragó, el va
escollir en el seu testament del 12 d’Octubre de 1251 com a lloc
definitiu per guardar les seves restes mortals. En aquest Monestir —va acabar
dient la guia donant-li un to de grandiloqüència a les paraules —hi tenim la
tomba d’una reina, la reina Violant d’Hongria.
Mentre
caminàvem pel claustre observa el
sortidor d’aigua que hi havia en el jardí interior. Havia vist aquesta mena de
sortidors en altres monestirs. Em
preguntava si tenia algun sentit. ¿Tenia efectes místics o espiritualistes aquest
soroll o musicalitat del l’aigua que surt enlaire i cau sobre la base aqüífera
circular que l’envolta en mig del silenci de tant en tant trencat per cants d’ocells que van i vénen entre els
arbres xiprers en les ànimes dels monjos i monges que caminaven en cercle al voltant del
passadís del claustre?
—Les
monges—va continuar dient la guia—escrivien en el que es coneix com a
Scriptorium, aquest era un monestir de dones cultes. Aquests
dones sàvies fixen el coneixement en el paper. Ornamenten els marges dels
manuscrits copien llibres de psalms i altres
texts de la Bíblia. Tenen coneixements de botànica. Tenien coneixements científiques que aplicaven a herbes, flors i plantes
com murtra, cascall, i d’altres amb les que feien medicines. Algunes d’aquestes plantes es recollien els dies
d’equinocci i solstici perquè també tenien coneixements astronòmics que
relacionaven amb la Naturalesa. Guardaven
aquest remeis a la farmàcia que tenien en el monestir. També feien preparació de conserves i pomades
com la belladona. Al Setembre els arrops de saüc i el xarop de magrana. A la
farmàcia hi tenien tot de pots de ceràmica i estris per a fer els seus estudis
i treballs científics. En els segle XVI el Concili de Trento va prohibir,
aquestes tasques remeieres perquè que no volia que es pogués confondre amb el
que es considerava bruixeria i va fer recloïr les monges a dins del monestir.
Amb les oracions guarien les ànimes, amb les plantes el cos i amb la música i
poemes dels psalms buscaven combregar amb l’esperit. Feien un camí de vida que
consideraven era de salvació personal perquè transportava la seva ànima al que
anomenaven El Cel.
—Quan es
referien a Déu l’anomenaven Senyor— vaig comentar-li al Joan— com es fa al Nou
Testament no l’anomenaven Jahveh com es fa a l’Antic Testament.
Mentrestant
la guia ens parlava de la importància
del cimbori, situat al mig de la nau central, considerada per l’arquitecte
Josep Puig Cadafalch com la construcció més difícil i atrevida que es va fer
a Catalunya en tota l’Edat Mitjana. La
gran sala del cor és on es posen les monges
de la de la comunitat set vegades al dia per a fer pregàries, lectures i assistir a les misses que es fan a l’altar
que es troba al costat. Al costat de la sala del cor hi ha la porta d’entrada a
l’església que dona a la plaça, la qual ens informa la guia que és romànica, o
sigui que té les característiques pròpies de l’art romànic plasmades en la
pedra i que són escenes bíbliques del Nou Testament, no pas amb l’Antic
Testament de Jahveh i Moisès, sinó amb
l’Apocalipsi de sant Joan, Maria, Crist i els dotze apòstols i amb la presència
del colom que representa l’Esperit Sant que infon el do de llengües pintat
artísticament com a llengües de foc en la majoria dels seus murals. Observo que
davant d’aquesta porta hi ha una saleta que està a les fosques. Em sento atret
per una mena de força i m’hi apropo. Hi ha un petit altar i darrera de l’altar
hi ha un quadre. Gairebé no és veu què és el que hi ha pintat. Encenc la
llanterna del meu mòbil i ho il·lumino. Veig que es tracta de la imatge de
Nostra Senyora de la Llet. Aquesta imatge es representa de forma que es veu com
del seu pit surt un raig de llet que va a la boca de Sant Bernat de Claravall,
el fundador de l’Orde del Cister, que està de genolls al se davant. Aquest quadre que descobreixo al monestir de
Vallbona de les Monges a Catalunya recordo haver-lo vist al monestir de Tulebras a Navarra. Catalunya
i Navarra en aquells temps eren Principat i regne de la Corona d’Aragó.
D’aquesta
verge vaig fer un estudi ara fa uns anys que la relacionava amb la presència de
monuments megalítics i verges negres que es troben en l’itinerari geogràfic de
la Via Làctia— li comento al Joan—. D’aquí prové el nom de “Nostra Senyora de
la Llet”, derivat del llatí Làctia que vol dir Llet en català. Ara se les
anomena “Marededéu” però la seva denominació
original era Nostra “Senyora” , mot derivat del català “Seny”.
—Aquí
tenim una reina, la Violant d’Hongria—va continuar dient la guia—la segona dona
del rei Jaume I.
Mentre la
guia parla jo vaig pensant i fent reflexions: Aquest rei Jaume I era nascut a
la ciutat de Montpeller a La Provença, Occitània, ciutat on s’hi parlava
provençal, variant dialectal del que ara se’n diu occità. Actualment aquest
regne de La Provença pertany a França i l’han convertit en una regió
administrativa de l’estat francès, però en aquells temps, en el segle XIII
estava vinculada al regnes de la Corona d’Aragó. Com he dit abans, s’hi parlava
provençal ara anomenat occità, no s’hi parlava francès ni castellà, o sigui, el
que ara es coneix com a espanyol. Ens vàrem posar al davant de la tomba de
Violant d’Hongria, vam veure que tenia l’escut amb els quatre pals vermells
sobre fons daurat, escut del comtat de Barcelona i els regnes bel·lònides de la
Corona d’Aragó, i la guia va continuar
amb les seves explicacions.
— El rei
Jaume, de la Corona d’Aragó, es casa per primer cop amb la reina Elionor del
regne de Castella, l’any 1235; el matrimoni entre ells no funciona i es
separen. Jaume ha de tenir més descendència i es trona a casar—...
—No
funciona però van tenir un fill—comenta el Joan
—Si, bé,
bé...però va haver-hi una anul·lació papal, del Papa de Roma—comenta la guia— i
es va casar amb la princesa, Violant
d’Hongria de la dinastia Àrpád, filla del rei Andreu II d’Hongria i Violant de
Courtenay lloc que pertany a França, l’any 1235. La reina és enterrada aquí per
la seva pròpia voluntat. Ella va visitar diverses vegades aquest monestir; va
agafar molta estima amb aquestes dones i ella va decidir que al morir volia
reposar aquí. La reina Violant va morir a Osca quan tenia trenta cinc anys. Al
cap d’un temps, amb una comitiva solemne se la porta cap aquí perquè aquesta és
la seva voluntat—.
Novament
em sento ple de preguntes i em faig reflexions: d’Osca va voler venir cap aquí,
a Vallbona... Quina relació tenien Osca i Vallbona de les Monges? A Osca hi va néixer
la princesa Peronella (1136) filla
d’Agnès d’Aquitània també lloc conegut com a Occitània, on s’hi parlava aquità
o llengua d’oc (no s’hi parlava francès ni espanyol) la qual es va casar amb el rei Ramon Berenguer IV
comte de Barcelona descendent de la dinastia bel·lònida relacionada també amb
Occitània i Bel·ló de Narbona. Hi havia alguna relació de
sang o ideologia entre la dinastia Árpád de Violant d’Hongria i la dinastia
bel·lònida de Jaume I d’Aragó? S’hi pot trobar algun vincle que relacioni els noms Bela d’Hongria, Bel·ló
d’Occitània i la Corona d’Aragó? Alguna identificació amb la cultura cristiana?
Amb quina tradició cristiana? Amb la de Sant Joan i l’Apocalipsi? Amb la de
Sant Andreu? Potser amb la tradició fenícia del Déu anomenat Bel o Baal que vol
dir Senyor del Cel? Vaig aprofitar un moment de silenci de la guia per a fer-li
una pregunta:
—La
Violant d’Hongria parlava hongarès, el rei Jaume I parlava català i occità també perquè era nascut a Montpeller, com
s’entenien entre ells?—.
—Si, si,
si...no sé suposo que parlaven en llatí.
Sento la
veu d’una desconeguda persona que està en el grup de turistes que diu
<<suposo que amb el temps també acabaria parlant català>>
—però amb
les monges d’aquí i la gent del poble deuria parlar català, no?— li pregunto.
—la
gent del poble parlava llatí? Això no m’ho crec—.
—però
alguna paraula en català la deuria aprendre, no?— va preguntar-li el Joan a la
guia.
—Ha
ha ha,...si! segur, això segur!....—.
—Abans
vostè ens ha dit que el monestir de Santa Maria de Vallbona de les Monges el va fundar una monja vinguda de Navarra que es deia Oria, oi?—.
—Oria
Ramírez, si! – contesta la guia— aquesta
monja va primera abadessa. Va venir
de Tulebras, de Navarra. En aquells un dels regnes de la Corona d’Aragó. Aquí,
primer hi havien eremites que vivien en coves a la serra que es diu Serra del Tallat. Aquest
grup d’eremites, homes i dones se separen. Un d’ells, Ramon de Vallbona agafa
un grup d’homes i se’n va cap a la Serra del Montsant i aquí es queden les
dones. Aleshores, com hi havia un monestir de dones a Tulebras es fa venir a
una monja que es deia Oria cap aqui per a orientar a les que hi havia aquí.
Li
pregunto:
— Orientar? Una monja d’un monestir de Navarra on
s’hi parlava basc havia de venir a orientar unes monges de Catalunya que
parlaven català? Quina barreja de
llengües; a Navarra basc, a Osca trobem personatges que parlaven aquità,
llengua que podríem anomenar llemosí, gascó o occità; a Vallbona català.
Violant parlava que parlava hongarès.
—S’entenien en llatí—diu la guia.
Suposo que lo de orientar, encara que la guia no ho
explica, es refereix a les regles de comportament donades a les comunitats de monjos cistercencs per Sant Bernat de
Claravall, el seu fundador.
—La reina Violant en els
seus últims pensament se’n recorda de
Sança, una de les filles que va tenir amb Jaume I. Violant i Jaume van tenir
nou fills. Cinc filles i quatre fills.
Violant, Constança, Pere, Jaume (Jaume II rei del regne de Mallorca), Sança,
Maria, Elisabeth, Ferran i Sanç. Sança
és una princesa que a part de ser princesa era una monja peregrina que viatjava
pel món en peregrinatges. En un d’aquests peregrinatges a Jerusalem va morir.
En el seu testament Violant fa constar que <<si mai Sança more lluny
de casa se l’ha de portar aquí>> La va fer portar aquí i podem veure la
seva tomba i al davant de la tomba de Violant.
Dit
això, es gira de cara a l’altar major de l’església de manera que la tomba de
Violant queda a la nostra dreta i la de Sança a la nostra esquerra, i va
continuar dient:
—Aquí
tenim la “mare de deu del Cor, en castellà
del “Coro”[iii] una
mare de déu gòtica del segle XIV de Guillem Seguer.
Aquesta
verge anomenada Nostra Senyora del Cor, recordo que es la patrona de la ciutat
de Donostia a Navarra. Donostia és nom basc, en espanyol o castellà se
l’anomena San Sebastián. Em pregunto
quina relació poden tenir.
—
Aquesta imatge és de Nostra Senyora del Cor – li
pregunto-
—
La mare de deu del cor,
si
Observo que l’anomena “marededéu” i no
l’anomena “nostra senyora”.
—
Es la patrona de Donostia
Navarra – li comento -.
—
Del coro eh?-
m’especifica la guia -.
—
Si, si...aquesta és la
patrona de Donostia
Volia
dir-li que a Donostia la imatge de la verge del Cor és romànica i es una verge
negra; la guia, però, va continuar
parlant, em va semblar que no li havia despertat cap interès la coincidència.
No vaig comentar res més.
-
Després veurem la
capella de la marededéu del Claustre- va continuar dient-. És la més antiga del
monestir. La marededéu del Claustre, és romànica del selge XII-XIII, restaurada el segle XIV. És l amés estimada pel poble de
Vallbona de les Monges.
Tornen
els records a fer acte de presència i me’n recordo de la Nostra Senyora del Claustre que he vist a la catedral de
Solsona, la qual és una verge negra.
Un
cop acabada la visita, el Joan em comenta que ha trobat molt interessant la
vida de la reina Violant d’Hongria, i que pensa fer-ne un escrit que potser
acabi en novel·la. Jo em sento ple de preguntes i reflexions. Mantindrem un diàleg- li comento-. Serà molt
interessant. La història i l avida de Vionat d’Hongria planteja qüestions
transcendents; una dona que emigra i s’integra al lloc on arriba. S’empelta en
el tronc de la Història local i creix com una branca més en un arbre antic que
té arrels en una cultura ancestral i natural o vernaclística; la del Genius
Loci, la pròpia del lloc on els habitants fan un poble, una nació; un marc
referencial que dóna sentit a la seva Vida. I, la defensa com a reina, dels
atacs d’altres poders aliens de llengües forànies que amb actes hostils la
volen alienar i destruir o dominar. Ella es va empeltar en el tronc fins les
arrels, i els seus fills i filles, esdevinguts branques de la branca formada
per Jaume I i Violant Hongria, van continuar la història com a comtes de
Barcelona, prínceps de Catalunya i reis de la Corona Bel·lònida, i de la
dinastia dels Urgell, marc referencial dels regnes del que es coneix com a
regnes de la Corona d’Aragó. La dinastia Árpád d’Hongria i la dinastia
Bel·lònida i d’Urgell d’Aquitània i Barcelona, tenen una identificació amb una
cultura ancestral que comporta una concepció cultural que es relaciona amb la
visió que exposa Sant Joan en el llibre de la Revelació o Apocalipsi i que es
present en l’art romànic i en el simbolisme del colom que com a referent de
l’Esperit Sant infon del do de llengües. Li pregunto a la GPT, Intel·ligència
Artificial, quins va ser els fills de Jaume I i Violant d’Hongria i quina
llengua parlaven:
“Violant
d'Hongria i Jaume I de Catalunya-Aragó van tenir diversos fills i filles, els
quals van tenir un paper important en la política i la història de l'època. Els
seus fills van ser:
- Alfons
(1218–1260) – Va ser l'hereu al tron d'Aragó, però va morir abans que el
seu pare, Jaume I. Va ser designat com a rei d'Aragó, però mai no va
governar, ja que va morir jove.
- Constança
d'Aragó
(1222–1269) – Va ser casada amb el rei de Sicília, Frederic II de Sicília.
Va ser una figura destacada a la cort siciliana.
- Jaume
II d'Aragó (1264–1327) – Va ser el segon
fill i el que va succeir al seu pare Jaume I com a rei d'Aragó. Va regnar
des de 1291 fins a la seva mort.
- Pere
II d'Aragó (1239–1285) – Va ser rei d'Aragó,
de València i de Mallorca després de la mort del seu pare Jaume I, i va
jugar un paper crucial en les guerres i en l'expansió del regne.
- Blanca
d'Aragó
(1219–1252) – Va ser casada amb el rei Luis IX de França, conegut com Sant
Lluís. El seu matrimoni va reforçar els lligams entre els regnes de la
Corona d'Aragó i França.
- Félix
d'Aragó
(mort jove) – Un altre fill de Jaume I i Violant, que va morir a una edat molt
jove.
Els
fills i filles de Jaume I i Violant d'Hongria van jugar un paper clau en la
consolidació de la dinastia reial i en els vincles polítics entre els diferents
regnes del Mediterrani.
Els
fills de Jaume I i Violant d'Hongria, atès que venien d'una família reial amb
diversos orígens, parlaven una combinació de llengües, depenent de la seva
educació i dels territoris on van viure.
- Alfons
(1218–1260) – Va ser el fill gran i va ser
educat a la cort de la Corona d'Aragó, per tant, català era la seva
llengua habitual. També podria haver estat familiaritzat amb el llatí,
ja que era la llengua de la cultura i de l'educació reial.
- Constança
(1222–1269) – Va ser casada amb el rei
Frederic II de Sicília, per la qual cosa va viure a Sicília, on
probablement va aprendre sicilià (una varietat de l'italià) i també
va seguir utilitzant català a la seva cort, ja que Sicília estava
sota la influència de la Corona d'Aragó. És possible que també conegués el
llatí.
- Jaume
II (1264–1327) – Com a fill de Jaume I, català
seria la seva llengua principal, ja que va créixer a la cort de la Corona
d'Aragó. També podria parlar llatí, ja que era la llengua
administrativa i litúrgica.
- Pere
II (1239–1285) – També hauria parlat català
com a llengua materna, a més del llatí per raons educatives i
oficials.
- Blanca
(1219–1252) – Va ser casada amb el rei Lluís
IX de França, així que a més de català, probablement va aprendre francès
per adaptar-se a la seva nova cort.
- Félix
(mort jove) – En la seva curta vida, hauria
parlat català com a llengua familiar i també podria conèixer el llatí.
En
resum, els fills de Jaume I i Violant d'Hongria parlaven català com a
llengua principal, degut a la influència de la cort de la Corona d'Aragó, i
també coneixien llatí per la seva educació reial.”
Les
meves reflexions em van portar a tenir una visió de la història de la Corona
d’Aragó diferent de la que tenia. Fins ara havia observat les arrels
bel·lònides i les relacions amb Aquitània, Gascunya, Navarra, Occitània i
Catalunya i les seves llengües vernacles: gascó, basc, occità o provençal i
català. Ara hi descobria una nova arrel, la Hongria de la dinastia Árpád i la
llengua hongaresa. La relació de Jaume II del regne de Mallorca amb Ramon
Llull, la trobo molt interessant. Jaume II de Mallorca, fill de Violant
d’Hongria i Ramon Llull, monjo franciscà, van mantenir una relació estreta,
tant personal com cultural i política. Ramon Llull, un dels pensadors més
importants de la història medieval, considerat pare de la llengua catalana va ser
un gran defensor de la fe cristiana basada en el Nou Testament, no pas en
l’Antic Testament, i un home dedicat a
la conversió dels musulmans i jueus a través del diàleg amb raonaments. Per la
seva banda, Jaume II de Mallorca va ser un rei molt influent a la Corona d'Aragó
i al Regne de Mallorca, i va ser conegut per la seva protecció de les arts i
les ciències. És conegut com el Bon Rei.[iv] L’any
1306, Jaume II va mostrar un gran interès per les obres de Ramon Llull. De fet,
aquest rei amb arrels hongareses va confiar a Llull una missió important: la
redacció d'un text que defensés la fe cristiana i que es pogués fer servir en
les converses amb els musulmans i jueus. Aquest text era conegut com el "Llibre de la Contemplació en Déu"
i es basava en els mètodes lògics i filosòfics que Ramon Llull havia
desenvolupat en el seu Ars Magna, l’Escala de l’Enteniment i el Llibre de
Filosofia d’Amor.
La
descoberta de l’arrel hongaresa en la Corona d’Aragó, el comtat de Barcelona,
el Principat de Catalunya i la llengua catalana va començar amb un escrit que
vaig rebre per Facebook enviat per Erzsébet Doresmai comentant-me uns escrits
que havia llegit en el meu Blog Vernacle. Em va
escriure en català. Va fer la traducció amb un traductor de google. Hem
mantingut un diàleg sobre història i filosofia
al llarg d’uns anys el qual ara se’m fa molt interessant i em proposo de
publicar properament.
Jordi
Salat Orteu (1-4-2025)
josalort@gmail.com
https://vernaclistes.blogspot.com/
https://www.youtube.com/channel/UCwmKums63k6qiaRO_L8nlKQ
El nom prové de
l'antiga versió grega (psalmoi) que inicia la col·lecció de poemes per
cantar. Molts d'aquests poemes tenen indicacions de com s'han de cantar o tocar
i van acompanyats per anotacions litúrgiques i musicals
[i] Violant d’Hongria
https://ca.wikipedia.org/wiki/Violant_d%27Hongria
[iii] Especifica que vol dir
coro, en castellà o espanyol, que vol dir “ grup de gent que canta”, perquè en
català aquesta paraula dos significats. Un “cor” vol dir, en castellà o espanyol
“corazón” i l’altre el mateix mot “cor”
en català també vol dir “grup de gent que canta”.
