Sant Galderic,
l’occità, patró dels pagesos catalans
Va
ser substituït pel madrileny “San Isidro”
La Catalunya adulterada que ens cal regenerar i retornar als orígens
El
nom de Galderic, és derivat de la
llengua alemanya Gaut que vol
dir Déu i Eric que vol dir Servidor.
Podríem traduir el nom comr Aquell qui està al servei de Déu.[1]
Sant Galderic va néixer l’any 820 a la vila occitana de Vilavella a la qual actualment, s’ha posat el nom de Saint Gaudéric en francès, atès que aquelles terres occitanes actualment pertanyen a França.[2]
L’ocupació i anexió d’Occitània per part dels francesos, així com la
substitució de la llengua d’oc occitana per la llengua d’oil francesa va començar amb la derrota
occitano-catalana-aragonesa a la Batalla de Muret l’any 1423.[3]
Aquesta localitat és situada a prop dels municipis
de Mirapeis,[4]
Fanjaus,[5] Castellnaudary – Castell Nou d’Arri-[6][7] i la ciutat de Carcassona. Les terres que ocupen aquests municipis i ciutats d’Occitània, que
políticament actualment formen part de França,
són terres molt visitades per aquells que fan turisme cultural per l’anomenada ruta del càtars
i els seus castells.
La festivitat de Sant Galderic es celebra el dia 16 d’Octubre. Se’l representa iconogràficament acompanyat per dos bous
que llauren, vestit amb casaca
tancada pel mig amb botons fins el coll i cenyida amb un cinturó. Els pantalons fins als genolls i unes polaines a les
cames. Els atributs característics
són un manoll d’espigues de blat a
una mà i una agullada a l’altra.
Mort l’any 900, ràpidament s’esdevingueren un
seguit de miracles i l’any 990, va ser canonitzat com a sant en el
Concili de Narbona pel bisbe Raimon II de Tolosa de Llenguadoc. El cos de Sant Galderic va ser enterrat al
monestir de Sant Martí del Canigó. El monestir del Canigó, on originàriament, igual com a Montserrat,
Ripoll i altres monestir benedictins, hi havia el culte a la imatge d’una verge negra, esdevingué un monestir santuari i lloc de pelegrinatge nacional especialment des del
1.014. Cal tenir present que l’any 1.000 el Papa de l’església Catòlica de Roma amb el nom de Silvestre II era un occità,
Gerbert d’Orlhac,[8]
monjo del monestir de Santa Maria de Ripoll de Catalunya. Quina era la
identitat lingüística, política i cultual de Catalunya en aquells temps en que
hi havia monjos occitans en els seus monestirs?[9] [10] [11]
És el
sant patró del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i Perpinyà, terres que
formaven part dels regnes de la Corona d’Aragó.
A Catalunya, va ser substituït pel culte a San Isidro de Madrid a partir del segle XVII.[12]
A
Catalunya se li va posar el nom de “Sant Isidre” una traducció del castellà que
tenia com a objectiu subtil i tàctic el fet de descatalanitzar el santoral
català. Traduir lo castellà al català és una manera de
descatalanitzar en català.
Durant la campanya de1654 de la Guerra
dels Segadors o Guerra dels Pagesos, que es va dur a terme al nord de
Catalunya, les relíquies del sant van ser traslladades del Monestir de Sant
Marti del Canigó al monestir benedictí
de Sant Pau del Camp de Barcelona.
El 1665 van tornar al monestir de Sant Martí del
Canigó on hi foren fins a 1781, quan el monestir es va secularitzar.
El 16 de novembre de 2008 es van tornar a portar una
part de les relíquies de la catedral de Sant Joan Baptista de Perpinyà (tres
ossos i uns pergamins i segells), portades en processó i a peu des de Sant
Miquel el Vell de Perpinyà.[13] Avui
són a la Catedral de Sant Joan Baptista de Perpinyà.[14]
A Fanjaus, Occitània,[15] es guarda la relíquia d'un dit de Sant Galderic que en ocasions importants es porta fins al municipi actualment anomenat Saint Gaudéric en francès. Se'n conserva un document que és un fragment del sermó fet per a la festa de Sant Galderic, escrit per l' Abat Oliba entre el 1018 i el 1046. A dalt del pergamí, en molt mal estat de conservació i avui guardat al Museu Episcopal de Vic (arxiu capitular, fragment XIII-6), a la dreta i a dalt del document podem veure la signatura de l’Abat Oliba, del monestir de Santa Maria de Ripoll.
Simbologia associada a Sant Galderic
La figura de Sant Galderic, en allò que fa referència a la seva simbologia nacional catalana, està molt lligada a la nissaga dels comtes d’Urgell i els descendents del comte Guifré el “Bel·lós”, els bel·lònides, en qui està l’origen del simbolisme nacional dels quatre pals; se’l considera fundador del monestir de Sant Martí del Canigó, la muntanya sagrada dels catalans.
Sant Galderic amb una determinada manera d’entendre la cristiandat. Quan les tropes franceses van apoderar-se d’aquelles terres, les seves relíquies, amb la finalitat de protegir-les, foren portades a l’església del monestir romànic de Sant Pau del Camp de Barcelona. Anys més tard, van ser retornades al monestir de Sant Martí del Canigó.
Jacint Verdaguer li dedica uns versos :
De sant Galderic en la
veïna altura / enfondeix l’ermità una
sepultura / humitejant la terra en tristos
plors”
El culte a l’occità Sant Galderic
a Catalunya[16]
Degut a que en el Concili de Trento – en el que es va condemnar el pensament dels càtars [17]– es va donar facultats als reis espanyols,- aleshores ja castellanistes -, a nomenar bisbes i abats, i començaren a venir bisbes castellans als Països Catalans, als regnes de la Corona d’Aragó. Una Corona amb arrels occitanes.
Sobretot a partir de 1714, el culte a Sant Galderic,
el sant va ser substituït pel culte a San Isidro, un sant de Madrid canonitzat l’any 1620. Uns 700 anys
després de Sant Galderic. Aquells espanyols castellanistes cal tenir present
que eren de fe catòlic a niceaniana, la
del Credo de Nicea. Els cristians
càtars i el cristianisme de les terres Occitanes de la Narbonense[18][19] i la
Tarraconense[20]
eren influenciades pel cristianisme arrià dels visigots. Els catòlics niceanians espanyolistes substituïen i adulteraven els
referents dels cristians arrians. Molt especialment a partir del rei Felipe II,
que en la lluita entre protestant i catòlics niceanians va convertir Hispània
arriana es va anar convertint en Espanya niceaniana.
Alguns
municipis catalans conserven i recuperen el seu culte, però malgrat els anys que portem d’Estatut
d’Autonomia, actualment el seu culte encara no és oficial i la
majoria de municipis catalans fan les fires
per “San Isidro”- en català li han posat “Sant Isidre” - i no per “Sant Galderic” que és com era quan
Catalunya tenia més llibertat nacional.
Moltes
cooperatives agrícoles de pagesos porten el nom de “Sant Isidre”, - la
mateixa agrupació de pagesos catalans es diu
encara “Institut Agrícola de Sant Isidre -. A la majoria de pobles catalans, hi ha un carrer dedicat a “Sant
Isidre” perquè és un símbol espanyol
que encara perdura.
A
la revista “De Cap a Peus” que s'edita a Sant Andreu de Palomar a Barcelona núm. 321 desembre 1991 pàgina 10 es diu : ” Un estudi de la Conselleria de
Cultura diu que sant Andreu no té mil
anys i que sant Andreu no és el patró del nostre poble, (Sant Andreu de Palomar, avui barri de
Barcelona) sinó Sant Galderic”.
No obstant, aquest fet ha passat molt desapercebut perquè encara hi ha “poders fàctics” que no volen parlar-ne.
A vegades em pregunto si és que Sant Galderic comporta desvetllar una concepció cristiana que els poders fàctics que van imposar el seu criteri en el Concili de Nicea i en el Concili de Trento volem mantenir amagada perquè el poble no es desperti i s’adoni d’algun engany.
I, em responc
que, es molt probable que sigui així. Sant Galderic va viure en terres de cristians
albigesos i càtars cristians de Tradició Johanita que vol dir que seguia
l’evangeli de Sant Joan, l’Apocalipsi entès com a llibre de Revelació. No
seguien la Tradició Jahvehita. Els càtars deien que Jahveh no era Déu, que Déu
era Abba o El, el Pare Celestial. Rebutjaven l’antic Testament bíblic. I Crist
es deia Emmanuel, i a la creu va encomanar-se a El, no pas a Jahveh, quan va
dir Eli, Eli, lamah Sabachtany.
Entre els pobles que han restituït el culte a Sant Galderic, en els darrers temps, tenim els següents:
La Tallada d’Empordà; Porqueres, al costat del llac de Banyoles, encara que no hi he trobat els seus goigs a l’església; Ulldemolins; santuari de Nostra Senyora del Mont[21]; santuari de Solius, on es pot veure probablement la imatge més autèntica del sant; església de Sant Pau del Camp de Barcelona, on hi hagueren les relíquies dipositades;[22] a Gallifa, mossèn Dalmau hi va posar una font dedicada a Sant Galderic o Galderich; a Sant Pol de Mar també li han dedicat una font; a Palau de Plegamans hi té un carrer, però, a nivell oficial, celebren com a festivitat pagesa el dia del madrileny “Sant Isidre”; a Mataró hi han ficat una imatge a l’església; a Espinalbet, a prop de l’emblemàtic Pi de les Tres Branques i el santuari de Queralt de Berga li han dedicat un mural a la façana d’una masia; a Barcelona li han dedicat una plaça al costat del mercat de la Boqueria a prop de la Rambla; a Terrassa li posat el nom de Racó de Sant Galderic, Patró dels pagesos catalans, a una placeta;[23]
Malgrat que alguns bisbes han beneït imatges i alguns Consellers d’Agricultura de la Generalitat han assistit a diversos actes d’homenatge a Sant Galderic, encara manca el reconeixement institucional i popular que es mereix un sant nacional a Catalunya i que a més a més ens relliga amb les arrels que històricament i culturalment tenim amb Occitània i la concepció cristiana relacionada amb la dinastia bel·lònida.
Quan per una causa o altra Sant Pere no pot exercir el seu càrrec, Sant Galderic ocupa el seu lloc i s’ocupa de la feina que s’ha de fer a l’entrada del cel. Una vegada Sant Pere va demanar a Nostre Senyor que li donés 7 dies de festa per a poder venir a passar una setmana a Barcelona; Déu li va concedir permís i Sant Galderic va fer-se càrrec de la porteria. Això passava pels voltants de Nadal. A Barcelona, Sant Pere, li va agradar tant el què hi trobava – entre altres coses, una funció teatral d’Els Pastorets -, que va decidir quedar-s’hi una setmana més, fins a 14 dies. Passada una setmana, però, Nostre Senyor va anar a la Porta del Cel per saber com havia anat l’estada a Barcelona, i en veure que no havia tornat, digué a Sant Galderic que no el deixés entrar, puix, ja havien tocat l’Àngelus i, passada aquella hora, les portes del cel no s’obrien per a ningú. Mentrestant Sant Galderic es cuitava de la Porta del Cel, els negocis de la pagesia occitana i catalana anaven molt malament. Moltes fonts s’havien estroncat, alguns rius s’havien eixugat, les pedregades havien fet malbé les collites de fruita i altres productes del camp, els conreus patien set, les plagues de virus microbiològics mataven les plantes i els arbres, ... Quant va tornar Sant Pere a ocupar-se de la Porta del Cel, Sant Galderic va tornar a ocupar-se de les terres occitanes i catalanes i quan va veure els mals que afectaven aquelles terres, de seguit va obrir les aixetes de l’aigua i va fer tot el que calia perquè tornés la prosperitat a les terres de Catalunya on s’hi havia d’encarnar i fer-se present la catalanitat, i també – segons com es miri - l’occitanitat doncs, les terres d’Occitània, també són terres pirinenques.
Potser
podríem relacionar aquesta llegenda amb
el relat bíblic que ens parla
dels períodes de les 7 vaques primes i les 7 vaques grasses d’Egipte
i els cicles còsmics d’alguns
relats presents a diverses cultures? Quan llegeixo el què està
passant actualment a nivell polític amb
la cultura i la llengua occitanes i catalanes, i a nivell ecològic, amb els rius i els pagesos dels Països Catalans
i Occitània, em pregunto:
Torna a estar Sant Galderic absent?
Com
he dit abans, la seva presència a Occitània i els Països Catalans no es nota com s’ hi hauria de notar si hi
fos present. En canvi, si que s’hi
nota als Països Catalans, la presència de “San Isidro”, el sant espanyol de Madrid. I, a Occitània, sí que
s’hi nota la presència d’un sant
francès de París.
Quan la pagesia catalana el venerava, fins a la primeria del segle XVII en que va començat a ser substituït per l’espanyol “San Isidro”, cada any organitzaven una peregrinació que anava des del seu sepulcre, en el monestir de Sant Martí del Canigó, tot passant per les muntanyes i els pobles dels Pirineus fins arribar a la mar Mediterrània, després de passar per Perpinyà, en un lloc conegut amb el nom de les Tres Maries a la zona de la “Camarga”.
Una vegada arribats al mar, una urna amb les seves relíquies, en solemne cerimònia ritual, era introduïda en el mar per tres vegades i per tres persones honorables en representació dels tres braços socials de la nació – burgès, mercader i treballador -, els quals acompanyats de la clerecia, un cop realitzat el ritual, la retornaven al monestir de Sant Martí del Canigó, la muntanya sagrada , bressol de la Catalanitat, molt ben mitificada pel poeta Jacint Verdaguer. I, això es feia en processó d’anada i tornada, - des del Canigó fins a Perpinyà, i de Perpinyà fins al Canigó -, itinerari que té 70 quilòmetres i que es feia amb una durada de 40 dies.
Donat que a Sant Martí del Canigó hi havia el culte a Nostra Senyora del Canigó i s’anava al mar on hi havia el culte a Nostra Senyora del Mar, i que originàriament ambdues eren verges negres - amb tot el simbolisme que representen en relació a la deessa Isis i la sefirah Binah de l’Arbre de la Vida dels cabalistes, podríem dir que aquesta història té una interpretació esotèrica, que es pot relacionar amb les tradicions culturals que estableixen un diàleg natural entre els aspectes o factors, masculí de la muntanya i femení del mar en l’obra de la Creació.
La gent que assistia a aquesta processó anava tota vestida de flors, fulles i altres ornaments vegetals. Els homes duien una “agullada” – bastó per atiar els bous -, amb el mànec guarnit amb flors i un pom al capdamunt tocant la punxa. Les dones anaven vestides de blanc i amb garlandes i motius florals escampats per la roba. Un cop obtinguda la gràcia feien presentalles als sant, que sempre consistien en fruits de la terra, segons el moment de l’any. Eren dipositades al damunt de l’altar als peus de la imatge del sant.
Tot això, la peregrinació, el cerimonial de la introducció de les relíquies al mar, i la festiva celebració de les ofrenes de flors es feia enlairant milers de senyeres – banderes catalanes amb els característic i també significatius, 4 pals catalans -. L’any 1470 s’aplegaren a la platja de les Tres Maries més de vint-i-vuit senyeres de diverses parròquies. A més, d’altres banderes de diverses agrupacions culturals i personals.
Durant la festa es ballava “el Ball de Sant Galderic” o “Ball de les Coques”. Les colles, integrades pe les “pavordes” que anaven de tres en tres, acompanyades d’una “cobla” i seguides d’un estol de “fadrins” que duien “atxes de vent”, tocaven el pandero i cantaven.
Les pavordes anaven a les taules i requerien de paraula als convidats per treure’ls a ballar. Els balladors portaven un vestit blanc amb una faixa vermella, els caps de la qual penjava graciosament d’un costat. En el cap portaven la còfia o “lligassa rossellonesa”. Després del ball i durant el ball, es solia menjar la coca típica que era “la coca d’oli” o “coca de panoli” i entre rialla i rialla es tararejava la música dels diversos goigs de Sant Galderic que s’havien estat cantant durant la peregrinació per les muntanyes i la cerimònia del ritual a la vora del mar.
Jordi Salat josalort@hotmail.com
[4] Mirapeis. Occitània https://ca.wikipedia.org/wiki/Mirapeis
[5] Fanjaus .Occitània https://ca.wikipedia.org/wiki/Fanjaus
[6] Arri https://ca.wikipedia.org/wiki/Arri i arrianisme https://ca.wikipedia.org/wiki/Arianisme
[7] Castellnou d’Arri https://ca.wikipedia.org/wiki/Castellnou_d%27Arri
[9] Catalunya Any 1000 https://www.ccma.cat/3cat/327-catalunya-a-lany-1000/audio/470092/
[11] Apocalipsi de Sant Joan i la vinguda de l’Anticrist https://ca.wikipedia.org/wiki/Apocalipsi
[13] https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Miquel_de_Perpiny%C3%A0 El culte a Sant Miquel, observem que en el seu nom hi trobem el identificatiu “El” (Miqu-El) que el relaciona amb el concepte de Déu anomenat El i que molts historiadors, amb els quals comparteixo opinió, consideren que no és el mateix que Jahveh. La concepció “elohimita” derivada d’El fa referència al Pare Celestial o Abba, del Nou Testament, i no és el mateix que el Jahveh de l’Antic Testament. Les ermites i esglésies dedicades a Sant Miquel estan relacionades amb la presència de verges negres. N’és el cas com a exemple el de l’ermita de Sant Miquel a sobre de la cova en es va trobar la verge negra de Montserrat (Catalunya)
[14] https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Joan_Baptista_de_Perpiny%C3%A0 El fet que estigui dedicada a Sant Joan Baptista és significatiu. Senyala o indica una relació amb la Tradició Johanita que és la que parla de l’Esperit Sant i el simbolisme del colom. No ens parla del Jahveh de l’Antic Testament.
[16] Un altre sant occità seria Sant Roch, ara dit Roc; en castellà Roque. https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Roc Un altre sant occità seria Sant Ramon de Fitero (Navarra. Regne de la Corona d’Aragó) https://ca.wikipedia.org/wiki/Ramon_de_Fitero La llista podria fer-se més llarga.
.jpeg)
