dijous, 6 d’agost del 2020

La Bisbal d'Empordà i Occitània 2

La Bisbal d’Empordà i Occitània

Església, Interior de l’església i concepció lingüística espiritualista

L’interior de l’església parroquial de La Bisbal, l’església de Santa Maria, em va recordar l’església del Santuari d’El Miracle centre religiós del municipi de Riner a prop de Solsona ja que té om una mena de balcons  a la part superior dels costats de la nau. A l’església del  Miracle hi ha un altar lateral amb un interessant i significatiu retaule protagonitzat per l’Esperit Sant.[1] 


La referència a l’Esperit Sant és molt significativa i pròpia de l’art romànic i identifica l’ensenyança cristiana del do de llengües que es celebra per la Pentecosta.

 

Retaule Sant Esperit . Pere Serra. La Seu de Manresa[2]

 

En el cas de l’església de La Bisbal,  la referència a l’Esperit Sant es pot veure en el vitrall de la rosassa que coincideix en la part interior de l’escut amb la bandera occitana que hi ha a la façana.



Els Apòstols autèntics tenien el do de l’Esperit Sant i parlaven i predicaven en la llengua de cada territori on anaven;  la llengua dels cristians espiritualistes és la llengua vernacla, no és la llengua materna. 

Aquest cristianisme espiritualista, que és el del Nou Testament, el de Sant Pau, Sant Joan i Maria, mare de Crist, té en el colom  el referent a l’Esperit Sant. 

El cristianisme d’arrels occitana, relacionada amb els càtars o cristians albigesos,s’identificava amb aquesta tradició, però  no s’identificava amb la tradició de l’Antic Testament  que parla de Jahveh i Moisès, els quals no sabem en quina llengua van  parlar, encara que es creu que va ser només en hebreu, però sabem que no van parlar del do de llengües ni de l’Esperit Sant. 

Quina era la concepció cristiana que tenien els bisbes que predicaven a La Bisbal? Sabem que els bisbes de la Bisbal eren de Girona, i que estaven relacionats amb el rei  templer Jaume I de la Corona d’Aragó el qual era nascut a Montpeller, i per tant, era occità, ja que Montpeller és una ciutat d’Occitània.

Sabem que la concepció cristiana dels templers era la dels cristians espiritualistes, no era la dels jahvehïtes. I sabem que on hi ha templers hi ha verges negres, i em ve al cap el pensament de que probablement  en aquesta església de a La Bisbal  en els orígens deuria haver-hi una verge negra. Els bisbes de La Bisbal eren bisbes de Girona i a la catedral de Girona hi havia una verge negra, Nostra Senyora del Bell Ull.


He cercat informació sobre aquesta església i no he vist cap referència sobre la creu occitana ni al vitrall sobre la Pentecosta.[3]  Hi llegeixo això: La primitiva església de Santa Maria de la Bisbal fou consagrada l'any 904 pel bisbe de Girona i enderrocada el 1701 i posteriorment reconstruïda amb materials de l’anterior. D'estil barroc, és un edifici d'una sola nau amb capelles laterals i capçalera poligonal. La portalada principal data de 1757 i porta l'escut de la Bisbal; el campanar alt i esvelt fou acabat el 1770 i és un dels signes d'identitat de la ciutat.

Donat que el tema  de la creu occitana a sobre la porta d’entrada de l’Església el trobo interessant, cerco l’adreça de  l’Oficina de Turisme  per anar-hi a demanar  informació. Resulta que aquesta oficina està en un castell del qual en desconeixia l’existència. M’hi adreça i pregunto per la creu occitana. Em diuen que és una creu cristiana, la creu del bisbe ja que com el nom del municipi indica era residència de bisbes. Se m’acudeixen diverses preguntes però com ja era l’hora en que tancaven l’oficina vaig deixar-les  per l’endemà en que m’havia proposat visitar el castell.

Castell Palau a La Bisbal d’Empordà

Vaig agafar un fulletó amb informació turística el qual tenia a la portada una foto de la porta d’entrada al castell  amb un escut a sobre on hi posava “Castell Palau”. Castell Palau, de qui – em pregunto-. Qui hi vivia?


Continuarà....

La Bisbal d'Empordà i Occitània 1


Jordi Salat


dilluns, 3 d’agost del 2020

Escrits antics amb paraules actuals 3

Una paraula essencial que identifica l’ésser i l’ànima d’Europa

 i les seves nacions naturals

 

 

“Cal donar als Estats Units d’Europa

una vida política, econòmica i espiritual”

Conseller  Ludwig Erhard[1]

 

He llegit aquesta frase en el  llibre “La construcció política d’Europa” d’Edicions d’Aportació Catalana, editat el 1965, ara fa 55 anys. La frase fa referència a tres conceptes: política, economia i espiritualitat. Quan he llegit el mot “espiritual” m’ha vingut al cap el texte de JTB : “Tots els qui en havem cregut cridats a la reconstrucció del nostre estimat poble, havem treballat principalment a desenrotllar el seu esperit”. Això que deia JTB referint-se a Catalunya, és pot fer extensiu als Regnes de la Corona d’Aragó, als quals , també podríem aplicar la frase que va dir el conseller Erhard per a referir-se a Europa com a els Estats Units d’Europa. Malauradament el mot “espiritual”,  - que per cert en català hauria de dir-se “esperitual” derivat del català esperit i no pas “espiritual” derivat del castellà “espíritu”- està desacreditat i no forma part del llenguatge social, i menys entre la jove generació. Perquè? Doncs perquè ha estat un mot que se l’han apropiat una casta hipòcritament religiosa que l’ha pervertit i adulterat de manera que li ha donat un sentit contrari al li correspon i té genuïnament.

A mi em fa l’efecte que sense aquesta paraula essencial, ben definida, ni Catalunya, ni Europa aconseguiran el seu reeiximent o constitució naturalment real. Acabo aquest escrit amb una frase de JTB : L’acció vital o moviment lliure d’un poble o nació s’encamina a una fi, porta una direcció que li comunica l’esperit nacional”

I, em ve al cap el record d’aquell monjo occità que va estudià al monestir de Santa Maria de Ripoll, Gerbert d’Orlhac, que va ser Papa de Roma en el segle X amb el nom de Silvestre II, i que va ser conseller de dos emperadors d’Europa, l’Otó I i el seu fill Otó II, el qual tenia la paraula esperit en els seu discurs; i en el seu llenguatge, aquest mot tenia un sentit genuí i universal que fou essencial en la identificació d’Europa. 

I quan penso amb això i dic “és en el passat on trobarem la porta del futur” observo un gran silenci, incomprensió   i indiferència dins un marc social dominat per l’Estupidesa, anomenada Estultícia per Erasme de Rotterdam ara fa segles, i tinc la sensació que no hi ha res de nou sota el Sol.

Em sento captiu d’un sentiment d’Esperança quan recordo escrits d’aquell historiador de Figueres que va profetitzar un retorn en el segle XXI d’aquells valors esperitualistes que tingueren un bressol en el monestir romànic de Santa Maria de Ripoll en el segle X i que influïren en la identificació i construcció de l’Europa del les nacions naturals o vernacles.

Malauradament, malgrat que hi ha algunes persones que ens en parlen d’aquest historiador i de la seva teoria de la Matemàtica de la Història,  comprovo que no esmenten  el mot esperit ni tampoc vernacle.

És qüestió de paraules.

Tenim la font, l’aixeta és tancada. Qui l’obrirà? Quan ho farà?

 Jordi Salat


dilluns, 20 de juliol del 2020

Escrits antics amb paraules actuals 2



Català o De Catalunya no vol dir el mateix

identificació cultural o identificació geogràfica



Referent identitari catalanitat


Mapa dels regnes de la Corona d’Aragó 

 Mapa de Catalunya


Els mots tenen un poder que es el poder de la paraula quan la paraula es fa servir bé


Mentre faig aquest recull de frases de JTB, expressions del seu llenguatge, quan parla de lo Català” i no de Catalunya,  se m’acudeixen reflexions. En alguns casos relacionades amb notícies actuals.

Quan, aquest dies es parla de política a Euskadi  i a Galícia sento noms de partits polítics com Partido Nacionalista Vasco i Bloque Nacionalista Galego.

Quan es parla de política a Catalunya, sento noms de partits polítics com: 

Convergència Democràtica de Catalunya; 
Esquerra Republicana de Catalunya,  
Partit dels Socialistes de Catalunya, 
Partit Nacional de Catalunya, 
Unió Democràtica de Catalunya, 
Junts per Catalunya.

No porten la paraula “català”; en el seu lloc porten l’expressió “de Catalunya” o “per Catalunya”.

No és el mateix ser de Catalunya que ser Català. 

La primera fa referència a un lloc geogràfic  la segona fa referència a un Ser espiritual o Alè.

No són el mateix, ni a efectes de identificació ni a efectes de element de cohesió.

Si es vol ampliar la base de cara a futures eleccions, tal com volen molts partits polítics a Catalunya, he pensat, potser hauríem de començar per posar noms que comportin una identificació de catalanitat que vagi a l’ànima i no uns noms que comporten una identificació geogràfica.

Recordant el pensament de JTB, he escrit: 

La catalanitat comporta uns valors universals en els quals es poden sentir identificats tots els actuals habitants de Catalunya, no pel fet de viure i treballar a Catalunya, sinó pel fet de sentir-se catalans per identificació amb la Catalanitat.

Fa anys que en parlo en els meus escrits sobre vernaclisme. A això em refereixo quan parlo d’Identitat humanista i territori geogràfic. Fa anys que  parlo del zodiacalisme i la seva “immaculada” concepció cultural que es present a l’origen de totes les cultures humanes del món. Només cal  interpretar amb sentit i raonabilitat les mitologies engendrades a l’origen del Pensament Humà.

També he sentit l’expressió partits polítics de casa nostra. Perquè no diuen partits polítics catalans?

Amb la televisió  i la ràdio podríem dir el mateix: Ràdio Nacional de Catalunya o Televisió de Catalunya. Perquè no Radio Catalana i Televisió Catalana

Ho comento a diverses persones, algunes són lingüistes i en algun cas membres de l’Institut d’Estudis Catalans. 

Alguns em diuen que és el mateix. Jo els contesto no us heu fixat que els espanyols diuen “Televisión Española” i vosaltres dieu “Televisió de Catalunya”?

Quan  el president Josep Tarradellas va tornar de l’exili  l’any 1977 es va dirigir al poble des del balcó de la Generalitat de Catalunya amb la frase Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí. Va dir “ciutadans” no va dir “catalans”. Actualment són moltes les notícies que parlen del fracàs  de la reforma democràtica i de la restauració de la catalanitat als seus territoris geogràfics  per part del que s’anomena règim del 78 en referència als polítics  i la política  d’aquells anys i els noms que va fer servir en els seus discursos. No és el mateix “catalans” que “ciutadans” de Catalunya.

Tampoc és el mateix Generalitat de Catalunya que Generalitat Catalana. I, aquí, vull deixar constància que els valencians han estat  més identitaris nacionalment i vernaclísticament parlant,  ja que no han posat una nomenclatura geogràfica com hauria estat Generalitat de València, sinó que han posat nomenclatura identitària com ho és,  Generalitat Valenciana; i a mi em sembla molt bé.

Avui m'han enviat un escrit  fet pel Front Nacional de Catalunya. He pensat que si es diguessin Front Nacional Català, podrien obtenir la identificació més amplia ja que geogràficament a més de Catalunya podrien  incloure Balears i País Valencia, i algun territori més, allò que alguns en diuen Paisos Catalans i jo en dic regnes de la Corona d'Aragó.  

JTB ho explicava molt bé, els mots tenen un esperit, un ésser. 

I, aquest és el seu factor universal integrador de la diversitat. Aquesta paraula que tant valorava JTB ha estat corrompuda i pervertida per uns religiosos  hipòcrites, més diabòlics que divins, els quals han corromput la religiositat i volen fer creure allò que no és. S’han apropiat d’uns mots i han falsejat el seu sentit.

El llenguatge amb el que escriu i fa el seu discurs JTB parla de Tradició Catalana no parla de Tradició de Catalunya.[1]

I, una vegada més, tot fent reflexions em venen al cap texts que va escriure Erasme de Rotterdam en el llibre “ Elogi de l’Estultícia”, en el que s’explica com és l’Estultícia la que mana i imposa el seu criteri a la gent del món. Estultícia vol dir Estupidesa. El llibre ha estat traduït com a Elogi de la Follia. A vegades he pensat que aquest títol l’ha ficat algun estúpid que no vol ser identificat pels lectors.

Erasme parlava de la gent del segle XVI. Ara fa més de 500 anys. JTB parlava de la gent del segle XX. Ara fa més de 100 anys.

Res de nou sota el Sol. Llegeixo  les notícies dels diaris actuals, i l’Estupidesa  hi és present.



Jordi Salat
josalort@hotmail.com

ESCRIT ANTERIOR



En venda a Amazon:


[1] Josep Trueta va escriure L’Esperit de Catalunya. Em pregunto si algú ha escrit un llibre sobre L’Esperit Català.

divendres, 17 de juliol del 2020

La Bisbal d'Empordà i Occitània 1


La Bisbal d’Empordà i l’Occitània

La creu amb dotze esferes

L’escut  de l’església parroquial de La Bisbal d’Empordà (Catalunya. En altres temps dels quals parlo, Principat dels regnes de la Corona d’Aragó)


He passat uns dies fent turisme rural a un poble que es diu Sant Sadurní de l’Heura i he fet una ruta de turisme cultural sobre tema medieval o mitjaval,  per diversos pobles del Baix Empordà, a les Gavarres,  a Girona, Catalunya,  relacionats amb la Història de l’Edat Mitjana: Peratallada, Monells, Sant Miquel de Cruïlles, ermita de Sant Joan de Salelles,  Santa Pellaia, Matajudaica, Palau Sator, Pals, Corçà, Púbol i La Bisbal d’Empordà.

M’ha sorprès veure sobre el portal d’entrada a l’església de Santa Maria, l’església parroquial de La Bisbal, aquest escut que detallo a continuació:

  




Quan l’he vist, m’ha vingut una pregunta al cap: què hi fa la bandera d’Occitània, la dels comtes de Tolosa de Llenguadoc,  sobre la porta del l’església parroquial de La Bisbal de l’Empordà?



Bandera d’Occitània i comtes de Tolosa de Llenguadoc

He observat que la bandera i l’escut del municipi de La Bisbal d’Empordà tenien aquesta creu:




He cercat informació i he trobat temes relacionats amb personatges  i topònims que resulten molt interessants. Per exemple el nom del municipi  de Sant Sadurní de l’Heura. 

Aquest sant, Sadurní, “Serni”, Saturio,  o Saturnino, molt present  en diversos noms de pobles de Catalunya[1]  i també a terres de Sòria o S’Òria i altres llocs amb presència d’esglésies romàniques, és un sant occità,  amb una interessant llegenda que parla d’un toro o un bou,  i una verge negra Nostra Senyora de Thaur, la qual té una lectura zodiacalista, molt interessant. Està molt ben explicada a la catedral de Tolosa de Llenguadoc, la capital d’Occitània. [2]

M’he fixat en detalls  dins de l’església de La Bisbal, i també del castell, he preguntat a diverses persones sobre aquesta creu, i de tot plegat, n’he tret les meves conclusions personals que exposaré en proper escrit.







Jordi Salat
josalort@hotmail.com


Observació:

 

Entre d’altres personatges, que no apareixen en el fulletó d'informació turística  ni a l'audiovisual del Castell Palau dels Bisbes de La Bisbal de l’Empordà,  n’hi ha alguns dels quals se’n poden deduir importants relacions amb la identitat catalana i les seves arrels occitanes, i que poden plantejar importants qüestions relacionades amb la identitat i  la identificació de la catalanitat  en funció d’uns conceptes culturals. I, no solament relacionats amb la identificació dels catalans, sinó també europeus.

I d’una cristiandat vernaclística o zodiacalista diferent de la  Jahvehítica, que sí que és un element que trobem en la identificació  de l’espanyolitat castellanista a partir del Compromís de Casp i especialment a partir del rei d’origen flamenc, Felipe II de España i el seu catolicisme jahvehista, imperialista i colonialista, antivernaclista i hostil amb la reforma cristiana d’Europa basada en el Crist del Nou Testament i la muntanya no anomenada o enigmàtica on es va fer el  Sermó de les vuit benaurances i no pas en el Jahveh  de la muntanya del Sinaí,  on es van dictar els deu preceptes legals de la Llei  donada a Moisès segons llegim a l’Antic Testament.

 

Per exemple:

Guifré  o Jofré Gilabert de Cruïlles - Creuilles o Croilhes  probablement en occità-.

 

Berenguer de Cruïlles – Creuilles o Croilhes- primer president de la Generalitat de Catalunya.

 


                                   Escut dels Creuilles, Croilhes o Cruïlles.


 

Joan de Peratallada o Ròcatalhada en occità




Roderic de Borja, Papade Roma amb el nom d’Alexandre VI el 1492 relacionat amb Cristòfor Colom, el qual, al meu entendre, era franciscà català amb arrels occitanes, en concret a Bordeus, on ja hi trobem un important cognom “Colom” en el segle XII.



També faré una reflexió sobre el motiu pel qual, malgra<t les profundes i essencials relacions de Catalunya i la Corona d’Aragó amb Occitània,  Pompeu Fabra va  desoccitanitzar la llengua catalana en el seu diccionari normatiu, contràriament al que volia fer el lingüista Josep Carbonell. En parlo en aquest escrit El Cataloní


 





ARTICLES RELACIONATS

Escut de Pisa i la bandera d'Occitània

Occitània i Catalunya i l'Ideal d'Europa 1

Occitània i Catalunya i l'Ideal d'Europa 2

Catalunya Occitània i Anglaterra

Aragón i Occitània

La llengua catalana  la genuïna i  la "desoccitanitzada": Josep Carbonell i Pompeu Fabra. El cataloní

VIDEO CONFERÈNCIA

Catalunya, Occitània i Europa