Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Erill. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Erill. Mostrar tots els missatges

diumenge, 19 de juliol del 2026

Milà, Llombardia, Llac Como, els "Erill" i Ramon Llull

 

MILÀ, LLOMBARDIA, LLAC COMO,

ELS “ERILL” i RAMON LLULL






Estic preparant un viatge a Milà i el Llac Como. Busco informació a Google. Em surt una informació que diu això: «Agafa el ferri (15 minuts) cap a Bellagio. Visita els elegants jardins de la Villa Melzi d'Eril». El nom «Eril» em crida l’atenció i em fa pensar en el topònim i cognom català  «Erill». Demano informació  sobre la «Villa Melzi d’Eril» a la I.A. i em diu això:

«I Giardini di Villa Melzi és un dels complexos històrics i botànics més elegants i fotografiats de tot el Llac Como, situat just a la vora de l'aigua al poble de Bellagio. Es tracta d'una senyorial residència d'estiu construïda a principis del segle XIX (entre 1808 i 1810) per a Francesco Melzi d'Eril, un noble italià que va ser vicepresident de la República Italiana sota el mandat de Napoleó Bonaparte.

Encara que l'interior de la vil·la és privat i no es pot visitar perquè continua pertanyent a una família noble, els seus espectaculars jardins estan oberts al públic i són el motiu principal de la visita. El conjunt destaca per les seves línies neoclàssiques netes, en harmonia total amb el paisatge del llac.

·       Jardins botànics de somni: El recinte compta amb un extens jardí d'estil anglès dissenyat per l'arquitecte Luigi Canonica, farcit d'arbres exòtics, cedres del Líban, sequoies i grans plantacions d'azalees i rododendres que a la primavera i a l'estiu s'omplen de color.

·       El camí vora el llac: Té un passeig preciós ombrejat per plàtans podats en forma de para-sol que voreja directament l'aigua, oferint unes vistes netes de la riba oest del llac.

·       Racons temàtics i art: Dins del recinte hi trobaràs un estany japonès de nimfees envoltat d'aurons, un petit temple neoclàssic orientat cap a l'aigua, escultures clàssiques i un petit museu ubicat a l'antiga Orangerie (el viver de tarongers) amb restes arqueològiques i objectes de l'època napoleònica.

T'agradaria saber quin és el preu de l'entrada o quins horaris té per acabar d'enquadrar la visita en el teu itinerari?»

Li pregunto:

—Parla'm del mot "Eril".  Com estar relacionat amb Napoleó, diga’m si és un nom francès?

Em contesta:

—No, no és francès. De fet, et sorprendrà el seu origen: el mot "Eril" (originalment Erill) és directament català, provinent de les contrades de l'Alta Ribagorça i el Pallars. La història de com aquest nom de la muntanya catalana va acabar batejant la famosa vil·la italiana de Bellagio és ben curiosa:

1. El bressol català: Erill Castell i la Vall de Boí (Bohí)

El mot neix a l'edat mitjana (segle XI) a Erill Castell, un poble avui deshabitat pertanyent al Pont de Suert. D'aquest nucli va sorgir el llinatge feudal dels Barons d'Erill, una de les nissagues nobles més importants de la Catalunya Vella, molt lligada també a la Vall de Boí o Bohí (d'aquí prové el nom del poble d'Erill  de la Vall i la seva coneguda església romànica). Més tard, l'any 1599, el rei Felip III va elevar el títol a Comtat d'Erill. En els registres de la noblesa de l'època, es va cometre un error freqüent de traducció on es va eliminar sistemàticament la darrera «ll», transformant el cognom Erill en Eril.[i]

2. El salt a Milà i al Llac Como

Com arriba un cognom de l'Alta Ribagorça fins al nord d'Itàlia? Per una aliança matrimonial:[ii]

A mitjan segle XVIII, Gaspare Melzi (un noble d'una important família de patricis de Milà) es va casar amb la noble espanyola Maria Teresa d'Eril, filla i hereva del marquès de Fuente Sagrada i descendent de la branca dels comtes d'Erill.

Com que ella aportava títols i un llinatge de gran prestigi, els descendents d'aquest matrimoni van decidir unir els dos cognoms per no perdre l'herència de la mare, creant el llinatge Melzi d'Eril.

El personatge de la vil·la

El fill d'aquest matrimoni va ser Francesco Melzi d'Eril, el noble adinerat, amic i vicepresident de Napoleó, que a principis del segle XIX va manar construir la idíl·lica vil·la de Bellagio de la qual parlàvem.

Actualment, gràcies a la influència d'aquella branca familiar, el cognom d'origen català Eril (o Erill) i el mateix escut d'armes original (que té un lleó rampant) es troben integrats en més de trenta famílies de l'alta noblesa italiana.

 

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

 

 



[i] Pregunto a la I.A. sobre el rei Felipe III :

— Com es que va fer comtat a una zona nissaga catalana? Quina relació tenia amb Catalunya?

Em contesta això: —Per entendre per què Felip III va concedir un títol tan important com el de comte a la nissaga ribagorçana dels Erill, cal entendre com funcionava la seva relació amb Catalunya.

Tot i que la Cort i el rei residien a Castella, Felip III no era només rei d'Espanya, sinó que era el Comte de Barcelona (el Sobirà de Catalunya). Catalunya en aquella època no era una província, sinó un Estat autònom amb les seves pròpies lleis (les Constitucions), les seves Corts i la seva pròpia moneda, integrat dins de la Monarquia Hispànica.

La decisió d'atorgar aquest comtat respon a tres motius principals d'estratègia política i relació personal:

1. La necessitat de pactar: Les Corts de Barcelona de 1599

A diferència de Castella, on el rei manava de forma gairebé absoluta, a Catalunya el poder era "pactista". El rei no podia aprovar lleis ni demanar impostos sense negociar-ho abans amb les Corts Catalanes.

L'any 1599 (just un any després de coronar-se), Felip III va viatjar a Catalunya per presidir les Corts Catalanes de Barcelona. El rei necessitava urgentment diners per a les arques de la corona i, a canvi, els nobles, l'església i les ciutats catalanes li demanaven nous privilegis, càrrecs i títols nobles. Va ser exactament en el marc d'aquestes Corts de 1599 on, per guanyar-se la lleialtat i el favor de l'aristocràcia catalana, Felip III va repartir diversos títols, entre ells la creació del Comtat d'Erill per a Francesc d'Erill i de Sentmenat.

2. Una nissaga fidel a la Corona

Els Erill no eren uns nobles qualsevol. Tot i ser una de les nissagues més antigues de l'alta noblesa feudal catalana, havien adoptat des de feia generacions una posició de gran fidelitat a la corona reial.

En uns anys on les relacions entre les institucions catalanes (com la Generalitat) i la monarquia de Madrid començaven a ser tenses i plenes de desconfiança, tenir aliats nobles autòctons a la zona estratègica dels Pirineus era vital per al rei. Atorgar-los el títol de comte era una forma de premiar aquesta fidelitat i assegurar-se que els Erill continuessin defensant els interessos reials a Catalunya.

3. Com era la relació general de Felip III amb Catalunya?

Es pot dir que el regnat de Felip III va ser un període de calma abans de la tempesta.

·       El problema del bandolerisme: El principal maldecap del rei a Catalunya no era la política, sinó l'ordre públic. Els Pirineus i la Catalunya central estaven dominats pel bandolerisme (l'època de personatges cèlebres com Serrallonga o Perot Rocaguinarda). Felip III va haver d'enviar virreis amb mà dura per intentar controlar una situació que de vegades feia el territori ingovernable.

·       La llengua i la distància: Felip III no parlava català i governava des de la distància a través de la figura del Virrei (el seu representant a Barcelona). Tot i això, durant el seu regnat es van respectar escrupolosament les lleis catalanes.

Aquesta relació de respecte mutu es trencaria anys més tard amb el seu fill, Felip IV, i el seu nou valido (el Comte-Duc d'Olivares), les polítiques centralistes del qual acabarien provocant la cèlebre Guerra dels Segadors l'any 1640.

 

[ii] Li pregunto a la I.A.

 el Nord d’Itàlia era la Llombardia, en aquells temps. No era Itàlia com avui la coneixem. Quina llengua s'hi parlava?

Em contesta:

—Tens tota la raó amb el matís històric: en aquella època (segles XVI i XVII), "Itàlia" era només un concepte geogràfic i cultural, no un estat unitari. El Nord d'Itàlia estava fragmentat en diferents territoris, i la regió de Milà i el Llac Como formava part del Ducat de Milà (estretament vinculat a la mateixa Monarquia Hispànica de Felip III).

Pel que fa a la llengua, la situació era de diglòssia (dues llengües que conviuen amb funcions socials molt diferents). La gent d'aquells temps no parlava l'italià estàndard actual, sinó que es dividia així:

1. La llengua del dia a dia: El Llombard

La pràctica totalitat de la població —des dels pagesos del Llac Como fins als artesans i els mateixos nobles en la seva intimitat— parlava el llombard.

No era un simple dialecte de l'italià, sinó una llengua romànica independent (del grup gal·loitàlic). Curiosament, el llombard té moltes més similituds fonètiques i estructurals amb el català i l'occità que no pas amb el toscà (l'italià d'avui). Per exemple, l'ús de vocals tancades com la u i la ö, o la tendència a tallar les paraules al final, feien que sonés molt més "transalpí".

Dins del mateix llombard hi havia dues grans variants que conviurien en el teu itinerari de viatge:

·       El milanès (a la ciutat de Milà).

·       El comasc (a la regió del Llac Como).

2. La llengua de la cultura i l'escriptura: El Toscà (Italià)

El que avui coneixem com a italià era en aquell moment el toscà literari. Es feia servir exclusivament com a llengua de cultura, per a l'alta literatura, l'administració formal i l'església. Els nobles com els Melzi o els Erill sabien escriure i expressar-se en toscà en els actes oficials, però ningú el feia servir per parlar pel carrer a Milà.

3. La llengua de l'administració: El Castellà i el Llatí

Com que el Ducat de Milà formava part de l'imperi dels Àustries, a la cort del governador milanès i entre l'exèrcit hi havia una presència notable del castellà. Els decrets reials de Felip III s'emetien en castellà o en llatí (que continuava sent la llengua oficial dels tribunals i de la burocràcia jurídica).

El rastre actual: Avui dia, l'italià és la llengua oficial i majoritària a la Llombardia, però si respons el fil de la història quan facis el viatge al setembre, veuràs que els noms dels pobles en els cartells locals o la manera de parlar de la gent gran dels pobles del Llac Como encara conserven vivíssim el substrat d'aquell antic idioma llombard.

 

Li pregunto a la I.A.

 

—però els Erill eren catalans, això vol dir que parlaven català

 

Em contesta

 

— Exactament, és així mateix! Com a membres de l'alta noblesa feudal nascuts i crescuts a Catalunya, la llengua materna dels Erill, la que parlaven en el seu dia a dia al seu castell i amb la que es relacionaven amb la resta de la societat catalana era, indiscutiblement, el català.

De fet, durant l'època de Felip III (principis del segle XVII), la situació lingüística d'un noble català com Francesc d'Erill era ben particular i es dividia en tres nivells:

·       El català per a la vida pública i privada: El català no era només la llengua de casa. En aquell moment, era la llengua oficial de totes les institucions de Catalunya. Les Corts de Barcelona de 1599 que hem comentat, les lleis (Constitucions), els judicis de l'Audiència i tota la documentació de la Generalitat es redactaven i es debatien en català. Per tant, els Erill parlaven i escrivien en català habitualment.

·       El castellà com a llengua de la Cort: Com que el rei s'havia instal·lat definitivament a Madrid, la noblesa catalana que volia fer carrera a l'exèrcit de l'imperi, aconseguir càrrecs diplomàtics o moure's pels passadissos del poder reial va haver d'aprendre a parlar i escriure correctament en castellà. Era la seva eina per l'alta política amb el Duc de Lerma o el mateix Felip III.

·       El llatí per a la cultura: Com a qualsevol noble culte de l'Europa de l'època, se l'educava també en llatí, que continuava sent la llengua de la diplomàcia internacional i dels llibres de filosofia o dret.

La ironia del destí del cognom

El més bonic d'aquesta història és que, gairebé dos-cents anys després d'aquelles Corts de 1599, quan la descendents dels Erill i els Melzi es van unir a Milà, es va produir una coincidència curiosa: la llengua catalana que parlaven els avantpassats de la mare i la llengua llombarda que es parlava a la zona del Llac Como on es va construir la famosa Villa Melzi d'Eril s'assemblaven molt en l'oïda de l'època (molt més que el castellà o l'italià de Florència).

Així que, d'alguna manera, el nom d'aquella nissaga pirinenca que parlava català va acabar batejant un dels racons més elegants de la Llombardia italiana que visitaràs al setembre.

 

Li pregunto a la I.A.

—Tens fotos de la Villa Menzi d'Eril?

Em contesta

—I tant! Aquí tens unes imatges per començar a viatjar-hi visualment.

A la primera fotografia pots veure una perspectiva clàssica des de l'interior dels seus jardins: una font ornamental de nimfees i escultures que mira directament cap a la immensitat blava del llac i les muntanyes de la riba del davant. A la segona imatge es pot apreciar la façana neoclàssica i blanca de la vil·la senyorial (l'edifici privat dels Melzi d'Eril) completament integrada en el paisatge botànic vora l'aigua.



Els jardins botànics vora el llac. Fuente: Diego Fiore / Getty Images




La façana de Villa Melzi d'Eril. Fuente: imagoDens / Getty Images

Com que hi aniràs a principis de setembre, et trobaràs tota aquesta vegetació encara ben verda i frondosa, i la llum d'aquella època de l'any sobre la façana és realment espectacular per fer-hi fotografies a la tarda.


Li pregunto a la I.A.

Parla'm de Ramon Llull i la seva relació amb la nissaga dels Erill per part de la seva mare.

Em contesta

—La connexió familiar entre Ramon Llull i la nissaga dels Erill és un d'aquells detalls històrics fascinants que connecten el geni més gran de les lletres catalanes medievals amb l'alta noblesa feudal dels Pirineus. Aquesta relació és totalment directa per via materna: la mare de Ramon Llull es deia Elisabet d'Erill (en algunes cròniques llatinitzada com Isabella).

1. Qui era Elisabet d'Erill?

Elisabet pertanyia precisament a la branca principal d'aquesta poderosa família que hem estat comentant. Els Erill, originaris de l'Alta Ribagorça, no només tenien els seus dominis muntanyencs, sinó que havien participat activament al costat dels reis de la Corona d'Aragó en l'expansió territorial cap al sud i el Mediterrani.

2. El context: La conquesta de Mallorca (1229)

Com va acabar una Erill a Mallorca donant a llum a Ramon Llull? Per motius militars i de repoblació:

·       El pare de Ramon Llull (Ramon Amat Llull) era un noble català de l'entorn de Barcelona que va finançar i lluitar al costat del rei Jaume I el Conqueridor en la presa de l'illa de Mallorca l'any 1229, aleshores en mans musulmanes.

·       Els Erill també van participar en aquella campanya militar històrica. Com a recompensa per la seva ajuda en la conquesta, el rei Jaume I va repartir terres i riqueses a l'illa (el que es coneix com el Repartiment de Mallorca) entre les principals famílies nobles catalanes.

·       Va ser en aquest nou context de la Mallorca cristiana on es va segellar el matrimoni entre el cavaller Ramon Amat Llull i la noble Elisabet d'Erill. De la seva unió va néixer, l'any 1232 a la ciutat de Palma, el cèlebre filòsof i místic franciscà català.

3. La influència de la sang dels Erill en Ramon Llull

Néixer en el si d'una família que unia el llinatge dels Llull i els Erill va marcar profundament la primera etapa de la vida de Ramon Llull:

·       Posició a la Cort: Gràcies al prestigi de la nissaga de la seva mare i la riquesa del seu pare, Ramon Llull va créixer com un típic noble cortesà. Va rebre una educació d'elit, va ser nomenat senescal (administrador de la cort) del rei Jaume II de Mallorca i va viure una joventut cortesana i cavalleresca, abans de la seva famosa "conversió" mística als 30 anys.

·       Orgull de llinatge: Tot i que més tard Llull va renunciar a tots els seus béns materials i riqueses per dedicar-se a la filosofia, la ciència i l'evangelització, en alguns dels seus escrits autobiogràfics manté el record del seu origen noble per via materna.

La connexió amb el teu viatge: És una paradoxa històrica preciosa. La mateixa sang ribagorçana d'Elisabet d'Erill que corria per les venes de Ramon Llull al segle XIII a Mallorca, és la que segles més tard (per via de la branca que va marxar a Itàlia) acabaria donant nom als jardins de la Villa Melzi d'Eril a Bellagio que veuràs aquest setembre.

 



 

 

Observació:  «Erill» va ser el nom d’uns històrics cavallers catalans que acudiren a la Crida d’Otger Cataló segons ens explica la llegenda dels “Nou Barons de la Fama”

 

 

dimecres, 8 de juliol del 2026

Alemanya i Catalunya: Els Nou Barons de la Fama

 

ALEMANYA I CATALUNYA

ELS NOU BARONS DE LA FAMA

Una llegenda que relaciona Alemanya amb Catalunya i podria adaptar-se i donar un sentit a fets històrics

 

A memòria de Joan Llarch.[1]

Llegint el seu llibre “Histories de la Catalunya Màgica“(1986) vaig assabentar-me de la llegenda d'Otger Cataló

Otger Cataló pintat l’any 1855 per Claudi Lorenzale. [2] artista  català del moviment natzarenista fundat a Alemanya

 

Die neun guten Helden (Els Nou Herois Bons), Sala Hanseática de l’Ajuntament de Colonia (Alemanya)

 

Els nou barons de la fama a Catalunya, die neun guten Helden a Alemanya,  les neuf preux a França, a  nove prodi a Itàlia, son nou figures històriques presentades com l'ideal de la cavalleria donant una idea més concreta de les virtuts que exemplificaven. 

Aquesta llista va aparèixer a principis del segle xiv per Jacques du Longuyon al seu Voeux du Paon (1312). El grup de nou es divideix en tres tríades, representant  Personatges considerats significatius  dins el marc referencial del paganisme, Antic Testament i Nou Testament cristià. La seva selecció es va convertir ràpidament en un tema comú en la literatura i l'art de l'Edat Mitjana.

La primera vegada que aquest relat apareix escrit  a Catalunya és el 1438, a l'obra Histories e conquestes dels Reys de Aragó e Comtes de Barcelona del cavaller mossèn Pere Tomich.  Els historiadors apunten que es tracta d'una invenció medieval de caràcter nobiliari, creada per donar un origen èpic, prestigiós i antic a les grans línies familiars dels barons catalans. El nom d'Otger, capdill dels nou barons,  es va agafar probablement per paral·lelisme amb Otger el Danès, un heroi molt popular de l'èpica carolíngia medieval. La seva figura va tenir molta força com a símbol romàntic, especialment durant la Renaixença Catalana al segle XIX, quan autors com Jacint Verdaguer o Víctor Balaguer van recuperar el mite en la literatura i la poesia catalana. El nom Otger (o Oger) té, efectivament, un origen germànic. Prové de la combinació de dues arrels molt comunes en les llengües germàniques antigues: Aud- (o Ot-): Significa "riquesa", "fortuna", "propietat" o "patrimoni" i Gari- (o Ger-): Significa "llança". Per tant, el significat literal d'Otger es tradueix com "la llança de la fortuna" o "el guerrer ric per la seva llança". Curiosament, el nom Roger comparteix exactament la mateixa terminació: Hrod-gar ("llança gloriosa").

Com a llegenda de la mitologia tradicional catalana[3]  s’atribueix la fundació de Catalunya o Països Catalans a Otger Cataló. Algun historiador ha dit que la paraula «Catalunya» prové de «Cataló».

Aquesta llegenda ens diu el següent:

El cavaller Otger Cataló, va sobreviure a l’escomesa dels invasors colonialistes[4]  —que en aquells temps eren els sarraïns—que va arribar fins a les valls pirinenques. Tots els catalans havien mort.[5] Només un va sobreviure malferit amagat a les muntanyes del Pirineus.

 Va viure molt de temps sota la protecció de la seva tenda feta amb pell de cabra, atès tot el tremps pel seu gos gànguil, que li era fidel i diàriament li llepava les ferides de les que, poc a poc, s’anaven guarint. S’alimentava de les fruites silvestres i de la llet que li facilitava una ovella. En la mesura en que s´anaven guarint les seves ferides, Otger Cataló es dedicava a afilar les seves armes, amb el desig de tornar a guerrejar contra aquells invasors que tiranitzaven Catalunya. Polia el seu escut i afilava la seva daga.

El temps anava passant, mentre ell romania a la cova sota l'advocació d'una verge negra, fins que va veure un senyal en el cel i com ja s'havia recuperat tot el seu vigor, va agafar la seva banya de caça i amb el seu buf la va fer ressonar profunda i prolongadament de tal manera que volà la seva ronca crida per valls i muntanyes estenent-se per tota Catalunya, convocant als seus homes, els catalans fidels a la catalanitat, a la lluita per a restituir el marc referencial cultural i polític perdut, l'harmonia trencada, la independència, la llibertat i el reeiximent del seu poble dins el marc de la realitat natural que era pròpia de la Catalanitat.

 El gos gànguil, interpretant la crida del seu amo, la Crida de l'Otger Cataló, va emprendre veloç i infatigable carrera fins que va trobar el primer home en la soledat dels agrestos paratges. Amb els seus boixits,[6] el fidel gos gànguil, li va fer entendre que volia que el seguís. L’home tot seguint el gos, fou conduït davant la presència d´Otger Cataló - alguns historiadors l’anomenen Príncep Otger Cathaló -, el qual li va donar el missatge que comuniqués als catalans que el moment de tornar a lluitar contra els que havien ocupat la seva terra nacional, els havien alienat i els tiranitzaven. El missatger va anar a donar la notícia a les persones més prestigioses del llinatge català perquè agafessin les armes que tenien al seu abast.

 Així va ser com, de nou llocs diferents, van acudir amb els seus hostes, els més aguerrits barons de la terra catalana amb el deler de reconquerir els territoris  alienats (forasteritzats) pels invasors imperials colonialistes.

Aquests nou cavallers foren els senyors de: Cervelló, Erill, Ribelles, Montcada, Cervera, Pinós, Anglesola, Alemany i Mataplana. Aquest 9 cavallers són coneguts com "Els 9 Cavallers de la Terra" o també "Els 9 Barons de la Fama".




Otger Cataló els va conjurar a lluitar fins a la mort i donar testimoni de l’esperit a terra que habitaven fins alliberar-la del poder de la "mitja lluna" sarraïna[7] que els havia imposat una cultura alienadora i diferent de la que era la seva fe i el sentit de la seva Vida. A cada lloc – deien—, els éssers humans han de poder viure segons les pròpies lleis naturals per a reeixir-se en plenitud. Viure la Vida és fer realitat el propi món interior, el de l’Esperit del Lloc que s’expressa per mitjà de la llengua del lloc. Això és vernaclisme.

Els nou cavallers ajuntaren les seves espases, jurant davant l'altar de la verge negra de  Nostra Senyora de la Llet de Montgrony, comarca del Ripollès (Catalunya) i juraren complir la seva paraula.



Nostra Senyora de la Llet.[8] Montgrony. Talla romànica del segle XIII, encara que va ser molt restaurada després d'un incendi l'any 1892. La tradició explica que  aquesta verge negra fou trobada miraculosament l'any 804 per un pastor, gràcies a la indicació d'un bou

Aquests nou cavallers, van partir cap al combat, cadascú cap un lloc diferent, aconseguint la victòria més rotunda. L'únic que va tornar a quedar ferit, fou l´Otger Cataló. Aquesta vegada però, triomfador. Otger Cataló, abans de morir, ordenà que el seu escut portés com a ornat, el símbol del gos gànguil perquè aquest animal havia donat testimoni de lleialtat incondicional i sense fi. 

Gos  amb dogall d’or. l’escut d’Otger Cataló.

Otger Cataló va voler que el gos gànguil pintat al seu escut dugués un dogall d'orAquest va ser un escut simbòlic de Catalunya des del segle VIII fins el segle X en que Guifré I el “Bel·lós” va reinstaurar com a escut català l'escut dels quatre pals vermells sobre fons groc.

Interpretació  amb paràmetres astrològics  de la identificació d'aquest   gos d'Otger Cataló com a símbol i representació de la constel·lació del Ca:« Canis Major o Canis Minor». «Ossa Gran o Ossa Petita»

Jo considero que el gos amb dogall d’or o daurat d’Otger Cataló simbòlicament fa referència  a la constel·lació zodiacal de Canis Major o Ossa Gran.  I que  els quatre pals vermells sobre fons d’or o daurat simbòlicament  representen els quatre elements de a Naturalesa (aire, aigua, terra i foc).

Ambdós personatges, Otger i Guifré, duen noms germànics, són noms propis visigots; i per tant, estan relacionats amb els visigots arrians, els cristians arrians.

Otger, en llengua germànica vol dir «Pàtria». Guifré, en llengua germànica vol dir «Pau Victoriosa». Otger també vol dir «Aquell que escolta la paraula» derivat del grec «ot» que vol dir «orella».

 

 La llegenda de l’Otger Cataló comporta unes relacions amb Alemanya, més enllà del fet que un dels seus cavallers es digués «Alemany». També comporta una relació amb Dinamarca doncs el mite nacional danès es Holguer Danske (Otger Danès) relacionat amb el català Otger Cataló. (Això podria donar a un agermanament entre Catalunya i Dinamarca)

Al llarg de la historia d'Europa hi ha hagut emperadors alemanys que ha tingut un conseller  relacionat amb la cultura catalana al seu costat. Un cas és el  de l’occità Gerbert d’Orlhac(945.-1003)  monjo del monestir de Santa Maria de Ripoll — Papa de Roma amb el nom de Silvestre II—, que fou conseller de l’emperador Ot.[9]

Amb Frederic II Hohenstaufen el conseller va ser Arnau de Vilanova. Amb Carles V el conseller va ser E.C.Agrippa, deixeble i seguidor del pensament filosòfic del català Ramon Llull. El llibre més famós d’E.C.Agrippa porta per títol: «De Occulta Philosofia, De Vanitate scientiarum Declamattio, In Artem breuem Raimundi Lulii (Ramon Llull) commentaria et Tabula Abbreuiata, Oratinones et Epistolae»

Tots ells formaven part d'un pensament cultural i polític, segons el qual, la pau a la Terra entre tots els éssers humans, havia de fer-se realitat quan s'establís un ordre universal basat en la concòrdia i l'harmonia entre la diversitat de les cultures i llengües amb identificació autòctones o vernacles. Tenia present aquella ensenyança bíblic que diu: «Déu va repartir els pobles per la Terra segons la seva llengua i costums».

Cada poble, doncs, té dret a un lloc, i és necessari que així sigui, en el que la seva ànima nacional pugui viure segons els dictats de l'Esperit i aquest Esperit es manifesta per mitjà de les diverses llengües i cultures vernacles. Per això celebràvem la Diada de la Pentecosta. Trobem aquesta diada en molts del mites i llegendes com és el cas de la Llegenda del sant Graal: « L'aventura del Graal comença el dia de Pentecosta, quan tots els cavallers de la Taula Rodona es reuneixen a la cort del rei  Artús»

La Queste del Saint Graal (Anònim, segle XIII). Aquest text és la font principal d'on neix tota la mística de la recerca del Graal. L'obra comença textualment així: "La vigília de Pentecosta, quan els companys de la Taula Rodona hagueren arribat a Camelot i hagueren sentit la missa (...), es va esdevenir que va entrar a la sala una donzella a cavall..."

Le Morte d'Arthur (Sir Thomas Malory, segle XV.  Malory va recollir i traduir gran part d'aquestes tradicions al llibre XIII de la seva cèlebre obra anglesa. Al capítol 1 s'hi llegeix: « A la festa de Pentecosta, tots els companys de la Taula Rodona estaven reunits a Camelot, i allà van escoltar el servei diví... Amb prou feines s'havia assegut el rei a la taula quan va arribar un escuder que va dir: 'Senyor, us porto estranyes notícies. Aquí sota, al riu, hi ha una gran pedra que sura sobre l'aigua, i hi ha una espasa clavada'...»

La mitologia del Sant Graal s’associa als cavallers i entre aquests als que es relacionen amb la llegenda Otger Cataló.

Si analitzen la llegenda d'Otger Cataló, hi veurem que es fa referència a la xifra nou. També van ser nou els cavallers que es van reunir a Casp per redactar el Compromís de Casp, en relació a la successió del rei dels catalans a la mort del rei Martí I l'Humà.

Aquest rei català, - segons ens diu l’historiador Pere Català i Roca en el llibre "Càtars i catarisme a Catalunya" escrit conjuntament amb Anna Mª Adroer i Tasis, a la pàgina 41, " uns documents datats el 1399 trobats a l'Arxiu de la Corona d'Aragó ens diuen que (el Calze del Sant Sopar de Jesús i els Apòstols o Sant Graal) fou ofert a Marti I l'Humà pel prior del convent de Saragossa en una gran cerimònia i amb la presència dels nobles de la Cort.

Després del 1399 , sabem que fou guardat a la capella del Palau Major de la Pl del Rei ( Saló del Tinell) de Barcelona, i el 1415 , en morir el capellà que que vetllava les joies i relíquies de la Capella Reial, el rei Ferran I "el d'Antequera" ( Trastàmara castellà) va manar el trasllat d'aquestes a la sagristia de la catedral ( de Barcelona) . Més tard, l'any 1437, el rei Alfons "el Magnànim" (Trastàmara castellà) donà el calze ( Sant Graal) junt amb altres joies a la catedral de la ciutat de València on encara avui podem contemplar-lo"

 Avui dia les armes dels cavallers no són bèl·liques, - ni espases, ni bombes ni fusells -, avui dia som pacífics; les armes dels cavallers són els coneixements i la funcions dels cavallers són fer d'advocats, matemàtics, químics, físics, informàtics, empresaris, polítics,

Aquells lectors que vulguin aprofundir en el pensament de E.C.Agrippa, deixeble de Ramon Llull i conseller de l'Emperador alemany Carles V poden llegir el seu llibre més emblemàtic: "De Occulta Philosofia, De Vanitate scientiarum Declamattio, In Artem breuem Raimundi Lulii (Ramon Llull) commentaria et Tabula Abbreuiata, Oratinones et Epistolae".  En aquest llibre s'explica, fins i tot, com s'han d'organitzar les nacions d'Europa en funció de les seves identitats vernacles, que són les identitats relacionades amb les lleis basades en l'observació de la naturalesa i les seves configuracions astrològiques i a més, ens aportar interessant informació per a deduir les concepcions espirituals de la mentalitat nacionalista d'estil català que es pot trobar darrera la llegenda de l'Otger Cataló i els  nou Barons de la Fama.

 

 

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

 

Continuarà........

Die neun guten Helden (Els Nou Herois Bons) de Colonia (Alemanya)

El moviment artístic dels Natzarenistes a Alemanya i Catalunya

Gerbert d'Orlhac, conseller de l'emperador alemany Ot

Rudolf Steiner i Diether Rudlof , Ramon Llull i l'art romànic català





 


 

 

 



[2] L'obra és una de les pintures més emblemàtiques del romanticisme històric català i de la Renaixença. Representa el llegendari Otger Cataló, considerat per la tradició un dels fundadors mítics de Catalunya. Encara que la historiografia actual considera Otger Cataló un personatge llegendari més que no pas històric, la seva figura va tenir una gran importància simbòlica  pel catalanisme al segle XIX

[3] Que té una interpretació històrica atès que existí a Aquitània  o Occitània un cavaller anomenat Otger Cataló relacionat amb Carlemany i els carolingis.

[4] En el cas de la Renaixença els invasors feien referència als sarraïns o musulmans. Però la llegenda s’aplica als diversos invasorsocupadors  colonials o alienistes— que hi ha hagut al llarg d de la Història.

[5] Els texts posats en negreta corresponen a qüestions que tenen una interpretació hermètica que comentaré al final en un escrit específic sobre el tema.

[6] El verb relacionat és boixir, que en aquest ús vol dir bordar o lladrar. És una forma pròpia del català nord-occidental, especialment documentada en parlars de la demarcació de Lleida.

[7] El quadre de Lorenzale fa referència a aquesta invasió. Per això s’hi veu un musulmà sota la bota d’Otger Cataló) La llegenda  és una adaptació amb mentalitat de l’època.  Però la interpretació i sentit de la llegenda és  té un sentit general, i referir-se  a les invasions alienistes en general que es produeix-se’n  a molts llocs del món  al llarg de la Història.

[8] El nom de “Senyora de la Llet” segons  una interpretació de la tradició  cristiana gnòstica basada en l’Apocalipsi de Sant Joan,  fa referència a la Via Làctia. La visió que descriu sant Joan: una dona vestida de Sol, amb la Lluna als peus i una corona de dotze estels. És per la nit quan es veuen els estels. Per això les verges negres  són negres: perquè fan referència a la nit.(No és pel fum de les espelmes)

[9] Papa Silvestre II https://ca.wikipedia.org/wiki/Silvestre_II  Era nascut a Occitània. A les enciclopèdies francesa i espanyola es diu que era «francès» però aquesta identificació és colonialista, atès que era «occità»; no era de “langue d’oil” era de “llengua d’oc”. I en el monestir de Ripoll (Catalunya) on va estar com a monjo s’hi parlava occità i català, ni s’hi parlava francès.