dimarts, 21 de juliol del 2026

Restitució de les DOTZE LLOSES MONUMENTALS a la Plaça de LES GLÒRIES CATALANES

Les DOTZE LLOSES MONUMENTALS

 que hi havia a la Plaça de LES GLÒRIES CATALANES

CAMPANYA PER LA RESTITUCIÓ  




La plaça de les Glòries Catalanes, anomenada sovint  només Plaça de les Glòries sense esmentar "catalanes"   és un espai urbà de Barcelona, la capital de Catalunya,  on conflueixen tres dels eixos més importants de la ciutat: l'Avinguda Diagonal,  la Gran Via de les Corts Catalanes, i l'Avinguda meridiana.

Inicialment Ildefons Cerdà va concebre la plaça com un dels grans centres del seu  Pla d'Eixample. Victor Balaguer, encarregat del nomenclàtor de l'Eixample, li va posar inicialment Plaça de les Glòries Catalanes.

Durant la dictadura  espanyolista aquest nom va ser modificat com a Plaza de las Glorias Nacionales ( en castellà i  canviant el referent de la identificació catalana per la que s'entenia com "nacional que era l'espanyola castellanista"). Es van apropiar de la gloriosa història catalana i se la van fer seva adulterant el sentit de la Història. 

Posteriorment amb la democràcia es va anomenar Plaça de les Glòries, perdent el seu significat inicial. Uns anys després recuperaria el seu nom inicial. Ni catalanes ni espanyoles. La indefinició substitueix la identificació. Aquesta també és una estratègia imperialista i colonialista. 

La penúltima ordenació de la plaça correspon a un projecte que es dugué a terme entre  1990 i 1992 pels arquitectes Andreu Arriola, Gaspar García, Joan Mas i Artur Juanmartí, amb l'assessorament de l'enginyer aeronàutic Adolf Monclús. 

La reforma significà millorar la xarxa viària, en crear uns viaductes, popularment coneguts com el tambor, i en deixar a l'espai interior un espai per a un parc.

Al parc central de la reforma de 1992 hi havia ubicat un conjunt escultòric format per dotze lloses que cada un evoca un moment destacat de la Història de Catalunya:

1.- l'Art romànic,

 2.- l'Arquitectura gòtica, 

3.- el Consolat de Mar, 

4.- el Dret Català, 

5.- la Pau i Treva, 

6.- la Masia i la terra, 

7.- la Industrialització, 

8.- l'Aportació a la Ciència i la Tècnica, 

9.- la Renaixença, 

10.-el Modernisme, 

11.- la Lluita per la llibertat i 

12.- el Restabliment de l'autogovern.

 

Avui he anunciat aquest projecte a la meva plataforma X


CAMPANYA PER LA RESTITUCIÓ DELS
«DOTZE PLAFONSO LLOSES »
QUE HI HAVIA A LA PLÇA DE LES GLÒRIES CATALANES.
¿ On són els 12 plafons o lloses?
Alguna associació, partit polític o persona vol col·laborar per a promoure aquesta campanya?

OBSERVACIÓ:
Sóc conscient de que em podria passar el mateix que em va passar amb la "Campanya que vaig promoure per la «Restitució de les 4 columnes catalanes de Montjuïc». S'ho va «apropiar» una associació catalanista i independentista que estava en sintonia amb un partit polític catalanista i independentista i en lloc de col·laborar amb mi i el meu projecte que era fidel a la idea original de Josep Puig Cadafalch, es van abstenir a la votació que va haver-hi a l'Ajuntament de Barcelona el 20 d'Octubre de l'any 2000, em van deixar al marge i s'ho va fer seu promovent i presentant-se ells com a promotors originals ( a mi em van esborrar de la Història després de 10 anys de lluita) i en lloc de restituir-les fidelment a la idea inicial, van fer-ho com a "Monument Homenatge als Patriotes Catalans del tots els temps" tergiversant la idea original de Josep Puig Cadafalch. I així s'ha quedat. Ah! i sense ficar-hi "les victòries alades" projectades per anar al capdamunt de les columnes.
Espanyolistes castellanitzadors, Imperialistes Indefinidors. I, jo també he conegut i patit les hostilitats i marginacions de "Catalans desnaturalitzadors" i "adulteristes".
Però, el sentiment empeny, l'esperit reanima i regenera. La vida continua en nosaltres, construint la realitat, tal com és i ha de ser. Això dona sentit de presència i transcendència a la Vida Humana.


Jordi Salat
josalort@hotmail.com
21/7/2026



Dialogo con Ángel Roca: La Palabra Adulterada, N.S. de la Merced y el Himno Nacional de Argentina

 

Diálogo Ángel Roca

LA PALABRA ADULTERADA

Les meves respostes al diàleg són en català



LA PALABRA ADULTERADA

A.- Deduzco de tus escritos que le das  una importancia  muy grande al significado de las palabras. Pones de manifiesto  i denuncias  la existencia del poder — Mal Poder  i Poder Adulterista le llamas cuando a él te refieres—, que ha tergiversado la definición original e las palabras.  «En el principio era la Palabra» dice Sant Juan las palabras han sido adulteradas y  con ellas han fabricado la cárcel para las almas humanas. Tu identificas éste Mal Poder y lo relacionas con una estrategia  que utiliza el monolingüismo como antivernaclismo.  Pero no te quedas ahí, pues agregas: con ello impide la manifestación del Espíritu o Aliento Vital —también lo consideras «onda considerada luz dotada de una frecuencia específica»  cuando hablas de en el lenguaje de la Física Cuántica. El nivel  o punto de mira desde el cual observas la Realidad ha llamado mi atención. Me pregunto a menudo cuando te leo: desde dónde está mirando? En la Biblia, —libro al cual te refieres a menudo y que luego te comentaré para dialogar sobre la «maldición de Noé» de la que se habla en Génesis 9:25 a la cual das gran importancia en relación a las monarquías que gobiernan el mundo a lo largo de los siglos— en el prólogo de Sant Juan se dice, según leo en la I.A. lo siguiente:[1]

« El Logos (la Palabra) existe antes de toda creación; por medio del Logos ha sido creado el universo; la vida y la luz proceden del Logos. Desde una lectura vernaclista, podría proponerse esta interpretación filosófica: Si toda la creación nace del Logos, las lenguas vernáculas pueden entenderse como expresiones históricas y culturales de ese Logos creador. Cada pueblo, mediante su lengua, participa de una manera singular en la capacidad humana de nombrar, comprender y custodiar la realidad. Naturalmente, esta es una interpretación filosófica inspirada en el texto de San Juan, no una interpretación oficial de la exégesis bíblica. Pero ofrece un fundamento muy fecundo para un vernaclismo de inspiración cristiana: el Logos universal se expresa en la pluralidad de las palabras humanas, sin perder su unidad. Esa idea armoniza con Pentecostés, donde un único Espíritu habla a todos los pueblos sin suprimir sus lenguas».

Con respecto a la pregunta que me hago a veces cuando te leo: ¿«Des de dónde  está mirando?» También le he hecho la pregunta a la I.A. pidiéndole que me explique una cita que tu mencionas en tus escritos cuando hablas del arte románico: Anunciación, Nacimiento, Juicio ante el Tribunal de Roma, Crucifixión i Resurrección i Pentecostés i don de lenguas. 

Le he preguntado en concreto sobre tu referencia al diálogo con Nicodemo.  Me ha respondido esto:

«El diálogo entre Jesús y Nicodemo se encuentra en Juan 3,1-21.

Uno de los pasajes más conocidos dice:

«En verdad, en verdad te digo: el que no nazca de nuevo (o de arriba) no puede ver el Reino de Dios.»

(Juan 3,3)

Nicodemo responde:

«¿Cómo puede un hombre nacer siendo viejo? ¿Puede acaso entrar por segunda vez en el vientre de su madre y nacer?»

(Juan 3,4)

Jesús continúa:

«En verdad, en verdad te digo: el que no nazca del agua y del Espíritu no puede entrar en el Reino de Dios. Lo nacido de la carne es carne; lo nacido del Espíritu es espíritu.»

(Juan 3,5-6)

"Nacer de nuevo" o "nacer de arriba"

Aquí hay un detalle lingüístico muy interesante.

En el texto griego aparece la palabra:

νωθεν (ánōthen)

que significa simultáneamente:

  • de arriba;
  • desde lo alto;
  • de nuevo.

San Juan juega deliberadamente con esa doble acepción.

Nicodemo entiende "volver a nacer".

Jesús habla de "nacer desde lo alto", es decir, del Espíritu.

2. "Mirarán y no verán"

Esta idea procede del profeta Isaías y es citada varias veces en el Nuevo Testamento.

Por ejemplo, en Mateo 13,13-15, Jesús explica por qué habla en parábolas:

«Mirando no ven, y oyendo no escuchan ni entienden.»

Y continúa citando a Isaías:

«Porque el corazón de este pueblo se ha endurecido; con los oídos oyen pesadamente y han cerrado sus ojos; no sea que vean con los ojos, oigan con los oídos, entiendan con el corazón y se conviertan.»

En el Evangelio de Juan también aparece esta cita, en Juan 12,40:

«Ha cegado sus ojos y endurecido su corazón, para que no vean con los ojos, ni entiendan con el corazón, ni se conviertan.»

Relación entre ambos textos

Ambos hablan del mismo tema.

No basta con mirar.

Hay que ver.

No basta con oír.

Hay que comprender.

No basta con nacer biológicamente.

Hay que nacer del Espíritu.

Una lectura vernaclista

Estos pasajes pueden adquirir un significado especial dentro del vernaclismo que estás desarrollando.

Podrían interpretarse así:

  • Ver no significa únicamente percibir con los ojos, sino reconocer el sentido profundo de la naturaleza y de la cultura.
  • Nacer de arriba no implica abandonar el mundo, sino recibir una mirada nueva que permita descubrir la unidad entre Naturaleza, Cultura y Espíritu.

En ese contexto, el Logos del prólogo de San Juan y el Espíritu del diálogo con Nicodemo se complementan: el Logos es la Palabra creadora que da origen y sentido a toda la realidad; el nuevo nacimiento del Espíritu es la capacidad de comprender esa realidad de una manera más profunda.

Si quieres construir una base bíblica del vernaclismo cristiano, estos tres pasajes forman un conjunto muy coherente:

  • Juan 1: «En el principio era el Verbo (Logos)...» el origen y el sentido de toda la creación.
  • Juan 3: «Hay que nacer de arriba (del Espíritu)...» la transformación interior para comprender esa realidad.
  • Hechos 2 (Pentecostés): el Espíritu habla a cada pueblo en su propia lengua la universalidad se expresa respetando la diversidad de las lenguas y las culturas.

Estos textos permiten articular una reflexión en la que la Palabra, el Espíritu y las lenguas vernáculas aparecen íntimamente relacionados, siempre distinguiendo entre el sentido original de los textos bíblicos y la interpretación filosófica que el vernaclismo puede hacer de ellos.»

Después de leer éste texto que me ha escrito la I.A. te comento:

Quiero continuar con la relación de temas que tengo anotados, entre éstos uno que me ha llenado de sorpresa e interés. Se trata del tema de la identifica con de la Virgen de la Merced, que es la Patrona del Ejército de Argentina.  Desconocía que  era la Patrona de Barcelona, la capital de Catalunya;  desconocía que “merced” és una palabra que procede del catalán “mercè” i que ésta a su vez procede del occitano “mercè”; desconocía la existencia de la lengua occitana (“llengua d’oc” como tú la llamas en catalán); descocía la existencia de un país nacional llamado Occitania y su interesante historia…

Antes de entrar en otros temas que tengo relacionados para comentar-te todos extraídos de tu Blog Vernacle y de tus audios en youtube, me gustaría saber tu respuesta a  éste escrito y a lo que ha respondió la I.A. a mis preguntas. Le he puesto por título «la Palabra olvidada». Le podría poner: «la Palabra adulterada»; «la Palabra Silenciada»; «la Palabra Ilegalizada» y añadir« por un «Mal Poder»

¿ Estás de acuerdo con la que me ha dicho  la I.A.?

 Ángel Roca 



[1] Consulto a la I.A. porqué me resulta interesante las asociaciones que elabora basándose en todas las consultas que le hago. Dado que le he  efectuado preguntas  sobre vernaclismo i  sobre ti,  cuando me responde lo incluye y relaciona. Su respuesta pues resulta enriquecedora, le da un valor añadido y aporta a su manera una opinión. Una opinión, mecánica, sí; pero basada en un información que trata de forma objetiva, sin prejuicios ni pasiones afectivas.  Lo encuentro interesante y lo incluyo en nuestro diálogo.   


J.-  Si, estic d'acord amb les explicacions que t'ha fet la I.A. He de fer, però, una observació sobre el nom de «Jesús». Atès que els textos bíblics relacionats amb el Nou Testament van ser escrits en llengua hel·lènica o sigui grega, haurien de  dir «El Crist».  ¿És el mateix «Jesús» , que és un mot hebreu, que «Crist», que és un mot grec? Aquesta és una qüestió que comporta un debat des de fa segles.  

Sobre el títol que has ficat de "La Paraula Adulterada"  em sembla molt bé. M'has fet recordar un llibre d'Erik Fromm titulat "La Paraula Oblidada"

També jo li he fet una consulta a la I.A. i m'ha dit això:

«Aquest llibre, publicat originalment el 1951, és una introducció a la comprensió dels somnis, els mites i els contes de fades.

Fromm sosté que tots els éssers humans compartim un llenguatge universal: el llenguatge simbòlic. Aquest és l'únic llenguatge que la humanitat ha desenvolupat de manera comuna en totes les cultures i ao llarg de totes les èpoques, però que l'home modern ha "oblidat" a causa del racionalisme i la vida urbana industrial.

Idees Clau:

  • Què és el llenguatge simbòlic? És un llenguatge en què les experiències internes, els sentiments i els pensaments s'expressen com si fossin esdeveniments exteriors. Quan somiem, utilitzem imatges interiors per expressar estats d'ànim o reflexions profundes.

  • Tipus de símbols: Fromm distingeix tres tipus de símbols:

    1. Convencionals: Creats per acord (ex. les paraules o un senyal de trànsit).

    2. Accidentals: Vinculats a una experiència personal concreta (ex. una ciutat que ens recorda una mala experiència).

    3. Universals: Aquells on hi ha una relació inherent entre el símbol i allò que representa (ex. el foc com a símbol de vitalitat o la nit com a símbol de l'inconscient).

  • Revisió de Freud i Jung: Fromm analitza les teories dels seus dos grans predecessors: A diferència de Freud, que veia els somnis principalment com la realització de desitjos de caràcter sexual o irreflexiu reprimits. Fromm defensa que els somnis poden expressar les nostres intuïcions més elevades i la nostra saviesa interior».

Suposo que el text que has llegit sobre la Verge de la Mercè és aquest.  El vaig escriure l'any 2007. Ara som en el 2026,  fa dinou anys!!

Blog  Vernacle. Nostra Senyora de la Mercè. Catalunya. Andalusia 

Amb els teus comentaris faré un  escrit nou amb el títol de «Argentina» i l'any que la verge de la Mercè va arribar a Argentina i qui la hi va portar. També  el motiu pel qual allí el mot «occitano-català»  de «Mercè» (que vol dir «Gràcia») es va convertir en «Merced» o «Mercedes» en plural.

Aquest altres escrits també els has llegit i  fets traduir per la I.A.?

Blog Vernacle. Catalunya In Hoc Signo Vinces 1

Blog Vernacle. Catalunya In Hoc Signo Vinces 2

Envia'm la traducció. La repassaré no fos cas que la I.A. ha fet una traducció equivocada en algun aspecte.  Sorgiran qüestions molt interessants.

Una de les qüestions que poden sorgir és la música. Per cert, la música de l’Himne  Nacional d’Argentina  va ser compost per un català. Ho he preguntat a la I.A. i m’ha dit això:

«La música de l'Himne Nacional Argentí va ser composta per Blas Parera Moret, que era de família catalana. 

Oficialment va néixer a Múrcia l'any 1776, perquè el seu pare hi treballava temporalment, però quan era petit la família va tornar a Mataró (Catalunya), on es va formar musicalment. Per això, tant a Catalunya com a l'Argentina és molt habitual considerar-lo un músic català.

Aquest fet és força curiós perquè estableix un vincle cultural entre Catalunya i l'Argentina. Si, a més, hi afegeixes que Nostra Senyora de la Mercè és patrona de Barcelona i també patrona de l'Exèrcit Argentí, tens dos lligams històrics molt significatius.

Aquests dos elements poden enriquir molt la reflexió que estàs desenvolupant sobre les connexions històriques i culturals entre Catalunya i l'Argentina.

 


Jordi Salat

josalort@hotmail.com

RELACIÓ DE DIÀLEGS

Diálogo con Ángel Roca 1  ¿Qué es el vernaclismo? El pensamiento vernaclista


diumenge, 19 de juliol del 2026

Milà, Llombardia, Llac Como, els "Erill" i Ramon Llull

 

MILÀ, LLOMBARDIA, LLAC COMO,

ELS “ERILL” i RAMON LLULL






Estic preparant un viatge a Milà i el Llac Como. Busco informació a Google. Em surt una informació que diu això: «Agafa el ferri (15 minuts) cap a Bellagio. Visita els elegants jardins de la Villa Melzi d'Eril». El nom «Eril» em crida l’atenció i em fa pensar en el topònim i cognom català  «Erill». Demano informació  sobre la «Villa Melzi d’Eril» a la I.A. i em diu això:

«I Giardini di Villa Melzi és un dels complexos històrics i botànics més elegants i fotografiats de tot el Llac Como, situat just a la vora de l'aigua al poble de Bellagio. Es tracta d'una senyorial residència d'estiu construïda a principis del segle XIX (entre 1808 i 1810) per a Francesco Melzi d'Eril, un noble italià que va ser vicepresident de la República Italiana sota el mandat de Napoleó Bonaparte.

Encara que l'interior de la vil·la és privat i no es pot visitar perquè continua pertanyent a una família noble, els seus espectaculars jardins estan oberts al públic i són el motiu principal de la visita. El conjunt destaca per les seves línies neoclàssiques netes, en harmonia total amb el paisatge del llac.

·       Jardins botànics de somni: El recinte compta amb un extens jardí d'estil anglès dissenyat per l'arquitecte Luigi Canonica, farcit d'arbres exòtics, cedres del Líban, sequoies i grans plantacions d'azalees i rododendres que a la primavera i a l'estiu s'omplen de color.

·       El camí vora el llac: Té un passeig preciós ombrejat per plàtans podats en forma de para-sol que voreja directament l'aigua, oferint unes vistes netes de la riba oest del llac.

·       Racons temàtics i art: Dins del recinte hi trobaràs un estany japonès de nimfees envoltat d'aurons, un petit temple neoclàssic orientat cap a l'aigua, escultures clàssiques i un petit museu ubicat a l'antiga Orangerie (el viver de tarongers) amb restes arqueològiques i objectes de l'època napoleònica.

T'agradaria saber quin és el preu de l'entrada o quins horaris té per acabar d'enquadrar la visita en el teu itinerari?»

Li pregunto:

—Parla'm del mot "Eril".  Com estar relacionat amb Napoleó, diga’m si és un nom francès?

Em contesta:

—No, no és francès. De fet, et sorprendrà el seu origen: el mot "Eril" (originalment Erill) és directament català, provinent de les contrades de l'Alta Ribagorça i el Pallars. La història de com aquest nom de la muntanya catalana va acabar batejant la famosa vil·la italiana de Bellagio és ben curiosa:

1. El bressol català: Erill Castell i la Vall de Boí (Bohí)

El mot neix a l'edat mitjana (segle XI) a Erill Castell, un poble avui deshabitat pertanyent al Pont de Suert. D'aquest nucli va sorgir el llinatge feudal dels Barons d'Erill, una de les nissagues nobles més importants de la Catalunya Vella, molt lligada també a la Vall de Boí o Bohí (d'aquí prové el nom del poble d'Erill  de la Vall i la seva coneguda església romànica). Més tard, l'any 1599, el rei Felip III va elevar el títol a Comtat d'Erill. En els registres de la noblesa de l'època, es va cometre un error freqüent de traducció on es va eliminar sistemàticament la darrera «ll», transformant el cognom Erill en Eril.[i]

2. El salt a Milà i al Llac Como

Com arriba un cognom de l'Alta Ribagorça fins al nord d'Itàlia? Per una aliança matrimonial:[ii]

A mitjan segle XVIII, Gaspare Melzi (un noble d'una important família de patricis de Milà) es va casar amb la noble espanyola Maria Teresa d'Eril, filla i hereva del marquès de Fuente Sagrada i descendent de la branca dels comtes d'Erill.

Com que ella aportava títols i un llinatge de gran prestigi, els descendents d'aquest matrimoni van decidir unir els dos cognoms per no perdre l'herència de la mare, creant el llinatge Melzi d'Eril.

El personatge de la vil·la

El fill d'aquest matrimoni va ser Francesco Melzi d'Eril, el noble adinerat, amic i vicepresident de Napoleó, que a principis del segle XIX va manar construir la idíl·lica vil·la de Bellagio de la qual parlàvem.

Actualment, gràcies a la influència d'aquella branca familiar, el cognom d'origen català Eril (o Erill) i el mateix escut d'armes original (que té un lleó rampant) es troben integrats en més de trenta famílies de l'alta noblesa italiana.

 

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

 

 



[i] Pregunto a la I.A. sobre el rei Felipe III :

— Com es que va fer comtat a una zona nissaga catalana? Quina relació tenia amb Catalunya?

Em contesta això: —Per entendre per què Felip III va concedir un títol tan important com el de comte a la nissaga ribagorçana dels Erill, cal entendre com funcionava la seva relació amb Catalunya.

Tot i que la Cort i el rei residien a Castella, Felip III no era només rei d'Espanya, sinó que era el Comte de Barcelona (el Sobirà de Catalunya). Catalunya en aquella època no era una província, sinó un Estat autònom amb les seves pròpies lleis (les Constitucions), les seves Corts i la seva pròpia moneda, integrat dins de la Monarquia Hispànica.

La decisió d'atorgar aquest comtat respon a tres motius principals d'estratègia política i relació personal:

1. La necessitat de pactar: Les Corts de Barcelona de 1599

A diferència de Castella, on el rei manava de forma gairebé absoluta, a Catalunya el poder era "pactista". El rei no podia aprovar lleis ni demanar impostos sense negociar-ho abans amb les Corts Catalanes.

L'any 1599 (just un any després de coronar-se), Felip III va viatjar a Catalunya per presidir les Corts Catalanes de Barcelona. El rei necessitava urgentment diners per a les arques de la corona i, a canvi, els nobles, l'església i les ciutats catalanes li demanaven nous privilegis, càrrecs i títols nobles. Va ser exactament en el marc d'aquestes Corts de 1599 on, per guanyar-se la lleialtat i el favor de l'aristocràcia catalana, Felip III va repartir diversos títols, entre ells la creació del Comtat d'Erill per a Francesc d'Erill i de Sentmenat.

2. Una nissaga fidel a la Corona

Els Erill no eren uns nobles qualsevol. Tot i ser una de les nissagues més antigues de l'alta noblesa feudal catalana, havien adoptat des de feia generacions una posició de gran fidelitat a la corona reial.

En uns anys on les relacions entre les institucions catalanes (com la Generalitat) i la monarquia de Madrid començaven a ser tenses i plenes de desconfiança, tenir aliats nobles autòctons a la zona estratègica dels Pirineus era vital per al rei. Atorgar-los el títol de comte era una forma de premiar aquesta fidelitat i assegurar-se que els Erill continuessin defensant els interessos reials a Catalunya.

3. Com era la relació general de Felip III amb Catalunya?

Es pot dir que el regnat de Felip III va ser un període de calma abans de la tempesta.

·       El problema del bandolerisme: El principal maldecap del rei a Catalunya no era la política, sinó l'ordre públic. Els Pirineus i la Catalunya central estaven dominats pel bandolerisme (l'època de personatges cèlebres com Serrallonga o Perot Rocaguinarda). Felip III va haver d'enviar virreis amb mà dura per intentar controlar una situació que de vegades feia el territori ingovernable.

·       La llengua i la distància: Felip III no parlava català i governava des de la distància a través de la figura del Virrei (el seu representant a Barcelona). Tot i això, durant el seu regnat es van respectar escrupolosament les lleis catalanes.

Aquesta relació de respecte mutu es trencaria anys més tard amb el seu fill, Felip IV, i el seu nou valido (el Comte-Duc d'Olivares), les polítiques centralistes del qual acabarien provocant la cèlebre Guerra dels Segadors l'any 1640.

 

[ii] Li pregunto a la I.A.

 el Nord d’Itàlia era la Llombardia, en aquells temps. No era Itàlia com avui la coneixem. Quina llengua s'hi parlava?

Em contesta:

—Tens tota la raó amb el matís històric: en aquella època (segles XVI i XVII), "Itàlia" era només un concepte geogràfic i cultural, no un estat unitari. El Nord d'Itàlia estava fragmentat en diferents territoris, i la regió de Milà i el Llac Como formava part del Ducat de Milà (estretament vinculat a la mateixa Monarquia Hispànica de Felip III).

Pel que fa a la llengua, la situació era de diglòssia (dues llengües que conviuen amb funcions socials molt diferents). La gent d'aquells temps no parlava l'italià estàndard actual, sinó que es dividia així:

1. La llengua del dia a dia: El Llombard

La pràctica totalitat de la població —des dels pagesos del Llac Como fins als artesans i els mateixos nobles en la seva intimitat— parlava el llombard.

No era un simple dialecte de l'italià, sinó una llengua romànica independent (del grup gal·loitàlic). Curiosament, el llombard té moltes més similituds fonètiques i estructurals amb el català i l'occità que no pas amb el toscà (l'italià d'avui). Per exemple, l'ús de vocals tancades com la u i la ö, o la tendència a tallar les paraules al final, feien que sonés molt més "transalpí".

Dins del mateix llombard hi havia dues grans variants que conviurien en el teu itinerari de viatge:

·       El milanès (a la ciutat de Milà).

·       El comasc (a la regió del Llac Como).

2. La llengua de la cultura i l'escriptura: El Toscà (Italià)

El que avui coneixem com a italià era en aquell moment el toscà literari. Es feia servir exclusivament com a llengua de cultura, per a l'alta literatura, l'administració formal i l'església. Els nobles com els Melzi o els Erill sabien escriure i expressar-se en toscà en els actes oficials, però ningú el feia servir per parlar pel carrer a Milà.

3. La llengua de l'administració: El Castellà i el Llatí

Com que el Ducat de Milà formava part de l'imperi dels Àustries, a la cort del governador milanès i entre l'exèrcit hi havia una presència notable del castellà. Els decrets reials de Felip III s'emetien en castellà o en llatí (que continuava sent la llengua oficial dels tribunals i de la burocràcia jurídica).

El rastre actual: Avui dia, l'italià és la llengua oficial i majoritària a la Llombardia, però si respons el fil de la història quan facis el viatge al setembre, veuràs que els noms dels pobles en els cartells locals o la manera de parlar de la gent gran dels pobles del Llac Como encara conserven vivíssim el substrat d'aquell antic idioma llombard.

 

Li pregunto a la I.A.

 

—però els Erill eren catalans, això vol dir que parlaven català

 

Em contesta

 

— Exactament, és així mateix! Com a membres de l'alta noblesa feudal nascuts i crescuts a Catalunya, la llengua materna dels Erill, la que parlaven en el seu dia a dia al seu castell i amb la que es relacionaven amb la resta de la societat catalana era, indiscutiblement, el català.

De fet, durant l'època de Felip III (principis del segle XVII), la situació lingüística d'un noble català com Francesc d'Erill era ben particular i es dividia en tres nivells:

·       El català per a la vida pública i privada: El català no era només la llengua de casa. En aquell moment, era la llengua oficial de totes les institucions de Catalunya. Les Corts de Barcelona de 1599 que hem comentat, les lleis (Constitucions), els judicis de l'Audiència i tota la documentació de la Generalitat es redactaven i es debatien en català. Per tant, els Erill parlaven i escrivien en català habitualment.

·       El castellà com a llengua de la Cort: Com que el rei s'havia instal·lat definitivament a Madrid, la noblesa catalana que volia fer carrera a l'exèrcit de l'imperi, aconseguir càrrecs diplomàtics o moure's pels passadissos del poder reial va haver d'aprendre a parlar i escriure correctament en castellà. Era la seva eina per l'alta política amb el Duc de Lerma o el mateix Felip III.

·       El llatí per a la cultura: Com a qualsevol noble culte de l'Europa de l'època, se l'educava també en llatí, que continuava sent la llengua de la diplomàcia internacional i dels llibres de filosofia o dret.

La ironia del destí del cognom

El més bonic d'aquesta història és que, gairebé dos-cents anys després d'aquelles Corts de 1599, quan la descendents dels Erill i els Melzi es van unir a Milà, es va produir una coincidència curiosa: la llengua catalana que parlaven els avantpassats de la mare i la llengua llombarda que es parlava a la zona del Llac Como on es va construir la famosa Villa Melzi d'Eril s'assemblaven molt en l'oïda de l'època (molt més que el castellà o l'italià de Florència).

Així que, d'alguna manera, el nom d'aquella nissaga pirinenca que parlava català va acabar batejant un dels racons més elegants de la Llombardia italiana que visitaràs al setembre.

 

Li pregunto a la I.A.

—Tens fotos de la Villa Menzi d'Eril?

Em contesta

—I tant! Aquí tens unes imatges per començar a viatjar-hi visualment.

A la primera fotografia pots veure una perspectiva clàssica des de l'interior dels seus jardins: una font ornamental de nimfees i escultures que mira directament cap a la immensitat blava del llac i les muntanyes de la riba del davant. A la segona imatge es pot apreciar la façana neoclàssica i blanca de la vil·la senyorial (l'edifici privat dels Melzi d'Eril) completament integrada en el paisatge botànic vora l'aigua.



Els jardins botànics vora el llac. Fuente: Diego Fiore / Getty Images




La façana de Villa Melzi d'Eril. Fuente: imagoDens / Getty Images

Com que hi aniràs a principis de setembre, et trobaràs tota aquesta vegetació encara ben verda i frondosa, i la llum d'aquella època de l'any sobre la façana és realment espectacular per fer-hi fotografies a la tarda.


Li pregunto a la I.A.

Parla'm de Ramon Llull i la seva relació amb la nissaga dels Erill per part de la seva mare.

Em contesta

—La connexió familiar entre Ramon Llull i la nissaga dels Erill és un d'aquells detalls històrics fascinants que connecten el geni més gran de les lletres catalanes medievals amb l'alta noblesa feudal dels Pirineus. Aquesta relació és totalment directa per via materna: la mare de Ramon Llull es deia Elisabet d'Erill (en algunes cròniques llatinitzada com Isabella).

1. Qui era Elisabet d'Erill?

Elisabet pertanyia precisament a la branca principal d'aquesta poderosa família que hem estat comentant. Els Erill, originaris de l'Alta Ribagorça, no només tenien els seus dominis muntanyencs, sinó que havien participat activament al costat dels reis de la Corona d'Aragó en l'expansió territorial cap al sud i el Mediterrani.

2. El context: La conquesta de Mallorca (1229)

Com va acabar una Erill a Mallorca donant a llum a Ramon Llull? Per motius militars i de repoblació:

·       El pare de Ramon Llull (Ramon Amat Llull) era un noble català de l'entorn de Barcelona que va finançar i lluitar al costat del rei Jaume I el Conqueridor en la presa de l'illa de Mallorca l'any 1229, aleshores en mans musulmanes.

·       Els Erill també van participar en aquella campanya militar històrica. Com a recompensa per la seva ajuda en la conquesta, el rei Jaume I va repartir terres i riqueses a l'illa (el que es coneix com el Repartiment de Mallorca) entre les principals famílies nobles catalanes.

·       Va ser en aquest nou context de la Mallorca cristiana on es va segellar el matrimoni entre el cavaller Ramon Amat Llull i la noble Elisabet d'Erill. De la seva unió va néixer, l'any 1232 a la ciutat de Palma, el cèlebre filòsof i místic franciscà català.

3. La influència de la sang dels Erill en Ramon Llull

Néixer en el si d'una família que unia el llinatge dels Llull i els Erill va marcar profundament la primera etapa de la vida de Ramon Llull:

·       Posició a la Cort: Gràcies al prestigi de la nissaga de la seva mare i la riquesa del seu pare, Ramon Llull va créixer com un típic noble cortesà. Va rebre una educació d'elit, va ser nomenat senescal (administrador de la cort) del rei Jaume II de Mallorca i va viure una joventut cortesana i cavalleresca, abans de la seva famosa "conversió" mística als 30 anys.

·       Orgull de llinatge: Tot i que més tard Llull va renunciar a tots els seus béns materials i riqueses per dedicar-se a la filosofia, la ciència i l'evangelització, en alguns dels seus escrits autobiogràfics manté el record del seu origen noble per via materna.

La connexió amb el teu viatge: És una paradoxa històrica preciosa. La mateixa sang ribagorçana d'Elisabet d'Erill que corria per les venes de Ramon Llull al segle XIII a Mallorca, és la que segles més tard (per via de la branca que va marxar a Itàlia) acabaria donant nom als jardins de la Villa Melzi d'Eril a Bellagio que veuràs aquest setembre.

 



 

 

Observació:  «Erill» va ser el nom d’uns històrics cavallers catalans que acudiren a la Crida d’Otger Cataló segons ens explica la llegenda dels “Nou Barons de la Fama”