LA LLENGUA DELS CRISTIANS
Segons es pot llegir a la Bíblia, a les ensenyances evangèliques, una paraula que prové d’Eva, que vol dir Vida, els apòstols van preguntar-li a Crist «¿quan anem a predicar pel món en nom Teu els evangelis com serem reconeguts com a autèntics, com ho sabrà la gent que no som falsos profetes»? Crist el va respondre, segons llegim al Nou Testament, a Fets dels Apòstols 2:4-6:
“perquè l’Esperit Sant us infondrà el do de llengües i a tot arreu on anireu en nom Meu us sentiran parlar en la llengua pròpia de cada lloc».
D’això es dedueix que la llengua dels cristians és la llengua pròpia de cada lloc.
Això vol dir:
A Catalunya i l’àrea catalana (els Països Catalans) en català; no en espanyol o castellà, ni en francès o langue d’oil.
A l’Alguer, en català, no en italià
A Occitània, en occità; no en francès o langue d’oil; no en espanyol o castellà.
A Bretanya, en bretó; no en francès o langue d’oil.
A Euskal Herria en èuscar; no en espanyol o castellà; no en francès o langue d’oil.
A Còrsega en cors; no en francès o langue d’oil.
La llista d’aquestes nacions que tenen característiques vernaclistes i llengües pròpies naturals —originals o vernacles—és molt més llarga i té exemples a tot el món, en els cinc continents.
La reivindicació d’aquestes llengües pròpies o vernacles ha estat senyal identitari característic de la tradició cristiana des del principi del cristianisme. L’art religiós cristià i especialment l’art romànic és plè de referents relacionats amb el compliment a la Pentecosta: Els apòstols reben l'Esperit Sant i comencen a parlar en les llengües de totes les nacions d'on venien els oients. Fets 2:4, 6
«Tots es van omplir de l'Esperit Sant i començaren a parlar en altres llengües [...] cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.»
El seu símbol representatiu és el colom.
Basílica de Sant Pere de Roma (Vaticà)
La vinguda de l’Esperit Sant
Quan va arribar la diada de Pentecosta es trobaven reunits tots junts. 2 De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. 3 Llavors se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cada un d’ells. Tots van quedar plens de l’Esperit Sant i començaren a parlar en diverses llengües, tal com l’Esperit els concedia d’expressar-se.[1]
Mural del Monestir de Santa Maria de Montserrat (Catalunya)
El Concili Vaticà II (any 1965) i el vernaclisme
El Concili Vaticà II (1962-1965) i concretament la constitució litúrgica Sacrosanctum Concilium (1963), van obrir la porta a l'ús de les llengües vernacles (les llengües pròpies de cada territori nacional) en la missa i els actes litúrgics substituint progressivament el llatí. Això obria una porta extraordinària per a llengües com el català, el basc i el gallec.
Aquesta decisió va provocar una forta tensió i oposició per part del règim espanyolista del General Franco atès que va xocar directament amb un dels pilars ideològics de la dictadura franquista que imposava el monolingüisme de la llengua castellana a la qual denominava “lengua española” i la imposava fent creure a la gent que aquesta era “la lengua de todos”. Franco havia prohibit parlar llengües vernacles com era el cas del català, basc i gallec.
El sector conservadors de l'episcopat espanyol (com el cardenal de Tarragona, Benjamin de Arriba y Castro) van posar moltes traves a l'aprovació oficial dels textos litúrgics en català o euskera, retardant-ne la publicació i autorització durant anys.
Censura i control de la policia: El règim va mantenir la vigilància policial a l'interior i a les portes de les esglésies. Els sacerdots que feien l'homilia o deien la missa en català o basc sovint eren denunciats i multats per "actes contra la unitat nacional espanyola".
ADULTERACIO DEL DICCIONARI “ESPAÑOL”
Una estratègia que va fer servir el règim espanyol castellanista per desprestigiar les llengües vernacles va ser adulterar la definició el mot “Vernacle” en el diccionari i fer creure aquesta definició adúltera a la gent per a provocar el seu rebuig. Van afegir una segona definició que deia “esclau” i així van provocar el rebuig al mot que volia dir “propi del lloc”
Aquesta definició adúltera i tendenciosa va afectar a molts acadèmics que encara actualment rebutgen el mot Vernacle. En el llibre “Vernaclística” reivindico amb diversos arguments i referents simbòlics la recuperació original del mot vernacle i el corresponent marc referencial vernaclista en el que les llengües, cultures i nacions vernacles són subjecte polítics independents del marc referencial dels estats imperialistes i colonials que les oprimeixen, alienen i volen anorrear.
Considero que la independència de Catalunya (Països Catalans) i les diverses nacions vernacles del món, han de recuperar aquest marc referencial vernaclista dins del qual el concepte “ecolingüisme” i té una funció essencial que sintonitza amb una concepció cultural ecologista. Vernaclisme, Ecolingüisme i Cristianisme tenen una sintonia essencial.
Jordi Salat
https://vernaclistes.blogspot.com/
Llibre Vernaclística a Amazon
https://www.amazon.es/VERNACL%C3%8DSTICA-Jordi-Salat/dp/B0H1536R7V
