La vernaclística: Sòcrates, el concepte de llengua i la necessitat de parlar català als Països Catalans (2)

2

Així ho pensaven també els cristians gnòstics i arrians, i rebutjaven el valor de les llengües forasteres, anti-naturals i merament etnocentristes que s’imposen, a vegades per convencionalismes i per la voluntat de migracions forasteristes manipulades per poders que són contraris a la cultura vernacla, el pensament, la concepció cultural i l’ordre nacionalista que aquesta comporta.

D’aquí ve l’ensenyança evangèlica que els cristians celebren per la Pentecosta, per recordar el “do de llengües” que l’Esperit Sant “infón” als que prediquen la Veritat en nom de Jesucrist. Aquesta ensenyança cristiana la va tenir molt present l’Església Catòlica en els anys 60, en els temps del Papa Joan XXIII. Actualment, no és així. Hi ha hagut una adulteració de l’ensenyança genuïnament cristiana.

Pel que fa a Catalunya i a la llengua catalana, s’ha fet un " Nou Diccionari" en el qual s´ hi han inclòs nous mots "acceptats" com a catalans. ¿Amb quin criteri s’ha fet aquesta selecció? ¿Amb el criteri de Cràtil o amb el criteri de Hermògens?

A mi em dóna la impressió que s’ha fet amb el criteri d’Hermògens. S’han agafat uns mots per convenció social i s’han acceptat molts vocables derivats de llengües forasteres, com la llengua francesa, la llengua anglesa i de la llengua castellana, - talment com abans s’havia fet amb la llengua llatina i la llengua grega -, per l’ ús social que se’n fa, més que no pas pel seu caràcter científicament natural, com hauria estat el de les combinacions matemàtiques i valors numèrics de la càbala, cas d’haver-se aplicat el criteri de Cràtil, i també, al meu entendre, el criteri de Ramon Llull.

Com podem comprovar per les coses escrites, el tema de l’actitud lingüística que han d’adoptar els ciutadans fa anys que es vol justificar per mitjà de la filosofia i la religió. Els filòsofs, amb Sócrates al capdavant, actualment uns 2.480 anys, ja es plantejaven el tema del “bilingüisme”.

Els filòsof volien i volen trobar una raó per a convèncer que els ciutadans parlin en una llengua vernacla com és el català als Països Catalans o una llengua forastera convencional.

Si observeu la realitat, veureu que les llengües vernacles – pròpies de cada lloc o tiferèthiques -, són llengües que fan pensar.

Les llengües no-vernacles, són llengües que no fan pensar, només fan obeir, perquè són les llengües imposades pels poders que volen dominar als pobles conquerits i imposar una cultura que no els permeti pensar a fi que es converteixin en els seus esclaus.

I, perquè a tothom li quedi clar, doncs és molta la presència en el món de la mala voluntat que tergiversa el sentit de les paraules, vull deixar constància de que: als Països Catalans, la llengua vernacla – natural, tiferèthica, autòctona, pròpia de l’Esperit o Geni del Lloc, la llengua creativa, és la llengua catalana.

Els indicis que trobo en els estudis de la física quàntica i en concret en la Teoria de les Cordes, que té molt present la importància de les vibracions en la composició del món material, em fan pensar que en aquest segle XXI, seran els científics els qui recomanaran parlar en les llengües vernacles, i per tant als Països Catalans, en català.

La ciència vernaclística demostrarà, probablement amb formules matemàtiques, que la consciència vernacla és un nivell evolutiu superior a la consciencia ètnica. El pensament platònic de Cràtil, ─el que ja professaven els cristians albigesos o càtars i Ramon Llull─ guanyarà al pensament aristotèlic d’Hermògens.

Les noves descobertes científiques probablement comportin un nou mapa de la geografia internacional. La ciència vernaclística reconeixerà la identitat vernacla dels Països Catalans i el seu espai propi dins del conjunt universal.

Acceptaran els polítics el dictàmen dels científics i canviaran el marc de referència legal i els nous paràmetres

Jordi Salat

josalort@hotmail.com

Article escrit l’any 2004

Revisat el 12 d’Abril de 2010

La vernaclística: Sòcrates, el concepte de llengua i la necessitat de parlar català als Països Catalans (1)

1

Podríem definir la llengua com un conjunt de signes i sons que serveixen per a mantenir contacte amb el món de les idees o de l’Esperit i per a la comunicació amb la naturalesa i entre els éssers humans. A aquest conjunt de signes i sons, hom li atribueix un caràcter natural o convencional. De base autòctona o vernacla i de base genealògica o etnocentrista.

Sòcrates, el filòsof grec nascut a Atenes l’any 470 abans de Crist, o sigui , ara, any 2010, fa 2.480 anys, ens explicà en un dels seus llibres el diàleg mantingut per Hermògens i Cràtil sobre el tema de la llengua amb la qual s’havia de parlar: El concepte de llengua.

Hermògens, opina que les paraules tenen un significat convencional. L’ús social és el que fa una llengua.

Cràtil, opina que les paraules tenen un significat natural, amb això vol dir, relacionat amb la naturalesa. Un significat en sí mateixes; "per sé" o "en relació amb l’Ésser Creador" , “Déu” o la “Divinitat”.

L’opinió de Cràtil és propera al concepte de llengua que tenia el filòsof català Ramon Llull quan ens diu, segons deixà escrit E. C. Agrippa en el seu llibre "De Occulta Philosofia, De vanitate scientarum, Declamatio, In Artem Breuem Raimundi Lulii commentaria et Tabula abbreuiata, Orationes et Epistolae" Capítol LXXIV Correspondència de les lletres amb els signes celestes, el següent:

«Déu va dividir la paraula de l’home en distintes llengües, cadascuna amb els seus propis caràcters d’escriptura, amb el seu propi ordre, número i figura, ordenats, no a l’atzar o a voluntat de l’home, sinó conforme a la disposició harmònica dels cossos celestes»

Jesucrist també va deixar ensenyat que “els cristians serien identificats perquè, l’Esperit Sant els infondria el do de llengües i parlarien amb la llengua natural, vernacla o pròpia de cada lloc. L’Església cristiana celebra aquesta ensenyança el dia de Pentecosta. Iconogràficament està representada per les llengües de foc sobre els cap dels Apòstols de Jesús.

La tradició de la càbala catalana i cristiana, tal com jo l’entenc, fa distinció entre “llengua yesòdica” o genealògicament ètnica i “llengua tiferèthica” o vernacla que vol dir autòctona, pròpia de l’Esperit o Geni dels Llocs ( “Genius Loci” en deien els romans)

La càbala entesa com a tradició cultural naturalista o panteista diu que la llengua és un eina que ens posa en contacte amb l’esperit Creador, està determinada per unes lleis matemàtiques i unes vibracions pel que fa referència als sons, relacionades amb les vibracions que constitueixen els àtoms de la matèria i, per tan, la naturalesa, el món.

Atribueix a cada lletra un valor numèric i construeix les paraules i el discurs lingüísticament per mitjà de combinacions alfabètiques fetes matemàticament. Això vol dir que si una paraula es perd, és pot recuperar per mitjà del seu valor numèric.

El primer acte de la Creació, després del pensament, va ser la pronunciació d’una paraula: Déu va dir:" Que sigui", i el món material es va fer realitat. “Déu ─ens diuen els cristians, especialment els gnòstics─, és el Verb, la Paraula”.

El pensament d’Hermògens encaixa amb el pensament d’ Aristòtil i el dels universalistes que prediquen una llengua única per a tota la humanitat, acceptada de forma convencional per tothom a tot arreu.

El pensament de Cràtil encaixa amb el pensament de Plató, segons el qual, les paraules tenen el seu origen en el món de les idees, explicat en el mite de la caverna.

El pensament de Plató, i també Pitàgores, encaixa amb el de la càbala i el pensament d’aquells naturalistes que prediquen el valor de les llengües naturals autòctones de cada lloc, les llengües vernacles, que es distribueixen pel món en funció d’unes coordinades astrològiques. Els cristians albigesos o càtars, en el tema de la llengua eren considerats platònics i per això parlaven en la llengua del lloc, occità i català quan els frares dominics fundats pel Domingo de Guzmán de Castilla, amb el recolzament del Vaticà de Roma, els volien imposar el llatí.

Jordi Salat

josalort@hotmail.com