La llegenda de «l'Anell dels Pirineus»

Els anells i les espases de virtut en les llegendes dels Pirineus


Potser hauríem de dir que des de sempre hi han hagut dues
actituds davant l’art: Una que valora l’obra en funció del
sentit artístic i una altra que la valora en funció del seu
preu de mercat. Pot haver-hi un altre factor que és el vanitós
valor del prestigi social que hom atribueix als qui tenen
quelcom que altres no poden tenir. Què significa o representa això pregunten els uns. Què val això pregunten els altres.

¿Què li dóna valor a una obra d’art? Què li dóna valor a un
anell? ¿Es només la dificultat de construcció, la gràcia
original d´un disseny la representació d’un saber o un poder?.

El valor dels anells i les pedres precioses en els temps antic,
i en concret durant l’Edat Mitjana, venia determinat per unes
qualificacions diferents de les purament mercantils. Anells,
escuts, espases, pedres precioses, roques, arbres, llocs
geogràfics concrets, i fins hi to, el sucre candi, eren
qualificats segons uns atributs ben diferents, dels que hom
valora actualment des del punt de vista mercantil o de valor
econòmic de mercat. Aquestes qualificacions que donaven el
valor en la societat dels cavallers medievals, estaven
relacionades amb creences astrològiques i tel·lúriques, dins el
marc d’una cultura diferent de la que actualment s’ensenya a
nivell oficial per part de les autoritats sobiranes que avui
governen el món.

Algunes llegendes medievals ens parlen d’anells de virtut,
altrament dits, anells estel·lats i també anells de
constel·lació, molt ben valorats i preuats entre els cavallers,
i senyors de la noblesa, des dels comtes fins els reis.

El català, Eiximenis, gran filòsof cristià, però d’una
concepció del cristianisme més genuïna de que es va acceptar
oficialment a partir de determinat concili, ens va deixar
escrit el següent text sobre els anells, i les armes de virtut,
com podien ser escuts i espases: "fa l’home fort, segons los
filòsofs e ensenya clara experiència, armes constel·lades".

En alguns casos hi havia fins hi tot la pronunciació d’unes
paraules màgiques, a mena de ritual probablement relacionat amb
la creença cabalística del poder de les lleis de la fonètica,
ritual conegut amb el nom de "el recitat màgic", el qual
s’havia de pronunciar amb uns tons molts exactes, segons el
cas. Actualment, també la física quàntica s'ha fixat en les vibracions fonètiques de les llengües i el do de la creativitat i el fet de pensat en funció del lloc on hom habita. Llengües vernacles o llengües congenials ( les del «Geni del Lloc»)

Per exemple, respecte de les armes dels cavallers i el fet d'assolir la victòria:

"Espasa de virtut,
braç de cavaller,
aquest drac jo mataré".

El to i la llengua emprada en el recitat eren essencials per a
obtenir els efectes màgics.

Els comtes de Barcelona, heretaven des del segle IX, de Guifré
d’Urgell “El Pelós” ( Els reis merovingis tenien fama de ser
molt peluts i de pèl-roig) juntament amb els quatre pals
vermelles sobre fons groc de l´escut i la bandera de Catalunya,
una espasa de virtut. Aquesta espasa era anomenada i coneguda
amb el nom de Espasa Vilardella.

Una altra espasa de virtut o constel·lada també famosa( Jo
penso que era la mateixa espasa Vilardella)fou l’espasa del
Comte Arnau.

Aquesta espasa tenia el següent recitat:

"L’espasa del Comte Arnau
fereix sempre que la trau".

Recitat per llegir davant l’espasa de virtut dels catalans la
nit de sant Joan i la nit de Nadal, que són les nits dels
solsticis zodiacals:
“Espasa de virtut, espasa estel·lada
fes que es reeixieixin en llibertat
els habitants de la terra catalana”

Carlemany, l’Emperador d’Occident, màxima autoritat política de
la Cristiandat, tenia una espasa de virtut o constel·lada
anomenada "Gaudiosa"
que - segons diuen les tradicions de la Vall d’Aran -, " tenia
la virtut de guanyar totes les lluites per peludes que
siguessin".

El cavaller Rotllà, heroi del Pirineu, tenia una espasa de
virtut anomenada " Durendall".
El rei Artur, mític personatge
relacionat amb els Cavallers de la Taula Rodona, tenia una
espasa de virtut anomenada " Excalibur". El Cid, tenia una
espasa de virtut anomenada "Tizona".

Wagner , recollint les velles tradicions europees, va fer una
òpera sobre un anell de virtut, anomenada "L’anell del
Nibelung".

Trobem també l’anell a la famosa novel·la “El Senyor
dels Anells”. Una novel·la en la que hi ha una lluita entre dos
mags que volen dominar o alliberar els humans.

Ens comenta Martí de Riquer, en el llibre "L’arnés del
cavaller. Armes i armadures catalanes medievals"(Edicions Ariel
1968.Pag.47 Barcelona):
Aquesta actitud, on la creença en la màgia es barreja sovint
amb la superstició, encara la retrobarem en algun aspecte de
l’armament del segle XV.

Hom aplica el qualificatiu de virtut a tals peces - ens diu
Pere Català i Roca en el seu llibre "Llegendes cavalleresques
de Catalunya" Rafael Dalmau Editor. Barcelona -, perquè les
considera dotades de virtut misteriosa o sobrenatural.

Les armes de virtut- explica Joan Amades, en el “Costumari
Català"-, es feien en determinades circumstàncies astronòmiques
que els bruixots astròlegs calculaven i anunciaven.

Quan la constel·lació celeste era favorable, també es feien uns
ungüents especials per a donar virtut a les armes i els anells
que hom anomenava "ungüent de constel·lació".

A l´Edat Mitjana dominava un altre pensament. Un pensament que
va ser alterat a partir del segle XIII-XIV produint-se un canvi
en la percepció d’allò que es considerava la realitat.

Talment sembla que algú se’ns hagués begut l’enteniment o ens
hagués i fet perdre el senderi.

Estranys a l’esperit del lloc on habitem i a nosaltres
mateixos, traduïm al català històries forasteres sense adonarnos
del propi patrimoni cultural vernacle.

L’estrena de la pel·lícula "Excalibur" va tenir molt d’èxit a
Catalunya. Mentrestant, els catalans, ignoraven la seva espasa
de virtut, "Vilardella", la dels comtes d’Urgell.

Alguns ignoren allò que és català convençuts que fent-se estranya al
lloc on habiten es faran més cosmopolites i més universals,
sense adonar-se que qui es fa estrany al lloc on habita es
desintegra de la part d’universalitat que, si vol ser autèntic,
li correspon encarnar i donar testimoni amb compromís.

Els anells de virtut, també són cosa de reis. Consta de manera
històrica que Joan I, el rei català dit l’Amador de la
Gentilesa, personatge de refinada cultura, creia en els anells
de virtut.

A l’Arxiu de la Corona d’Aragó es conserva la lletra
per la qual "lo rey d´Aragó", el l9 de Juny de 1.390, comunica
al noble Ramon Alamany de Cervelló que encarregui a determinat
" prior " entés en " l´art de l´Astrologia " un o dos anells
que impedeixin l’ésser víctima " de totes metzines, fetilleries
e totes altres males obres ".

¿Quants polítics es farien fer "anells de virtut" - també
anomenats "anells de constel·lació"- en els nostres temps?
Polítics, empresaris, enamorats, i tothom en general, voldria
tenir un anell màgic que fes realitat els seus somnis i els
mantingués salvats dels seus enemics i adversaris. Fins hi tot
els presidents dels clubs de futbol, en voldrien tenir un que
fes al seu club campió.

Els anells de constel·lació, però, no poden fer realitat allò
que no ha nascut de dalt; allò que no ha nascut dels astres.

Cal haver "nascut de dalt" , d’allò que es relaciona amb la
vernaclitat i les llengües vernacles, del Pare Celestial, com
digué Jesucrist, també en les idees que copsen el nostre
enteniment; no haver nascut solament de les passions de la carn
i la sang, d’allò que fa referència a la llengua materna o
paterna genealògiques, o sigui, de l´etnocentrisme.

Dels anells de virtut se n’han conservat diverses llegendes:

L’anell de virtut del Castell de Vilarig

El senyor del Castell de Vilarig va enamorar-se rendidament de
la bonica Elisenda Rocabertí que se l’havia atret cap a ella
amb un anell de virtut encarregat a un bruixot. Hi hagué casori
i quan, al cap d´anys, morí la dama, el desconsol del senyor
fou tan intens que no va consentir que s’enterrés el cadàver
de la seva estimada, de tal manera que, estirada damunt del
llit , ell podia contemplar-la, hores i hores incansablement.
El capellà del castell de Vilarig, intrigat per tanta obcecació
en un cavaller, examinà el llit on jeia la dama morta i li
cridà l’atenció l’anell que duia ficat al dit. Li va treure,
embutxacant-se´l. Notà que a partir d’aleshores el senyor del
castell sentia a la vegada que repugnància pel cadàver de la
seva dama, una excessiva simpatia i atracció envers ell. Volgué
acabar-ho tirant l’anell de virtut al mar. El senyor del
castell de Vilarig, fins llavors indiferent pel mar, es va
gastar tota la seva fortuna en la compra d’una galera i
s’embarcà, anant-se´n mar endins, Déu sap a on, mai més va
tornar.


L’anell de virtut del Castell d’Orriols

El senyor del castell d’Orriols, tenia un anell de virtut amb
una pedra verda sucada amb un ungüent de constel·lació que la
feia envermellir si la seva muller no li era fidel. En certa
ocasió, mentre guerrejava contra els sarraïns observà que la
pedra es posava vermella. Vermell d’ira i verd de còlera,
l’enganyat marit es presentà al seu castell i enxampà, confosos
en una abraçada, al seu germà i la seva esposa. El cavaller es
lleva l’espasa i mata a l’esposa i al germà.2
L’anell de virtut dels comtes d’Urgell
Aquest anell es deia de nom “Anell Vilardell” i era relacionat
amb l’Excalibur dels catalans, una espasa actualment dipositada
al Museu militar de París, coneguda amb el nom de “l’Espasa
Vilardella”, des de Guifré d’Arrià el Pelós fins a Martí I
l’Humà. Es relacionen també amb el Comte Arnau i l’Otger
Cataló.

Els Comtes d’Urgell tenien un anell de virtut que va quedar en
possessió del dissortat Jaume d’Urgell, qui, amb la sentència
del Compromís de Casp en contra dels Urgell que eren catalans i
a favor dels Trastàmara que eren castellans, no el va voler
donar al Trastàmara Ferran d’Antequera.

No li va donar ni l’espasa ni l’anell anomenats respectivament
“Vilardella” i “Vilardell” . Aquests tenien el seu origen en
Guifré d’Arrià el Pelós, igual com el símbol dels quatre pals
catalans – vermells sobre fons daurat – els quals tenen també
un simbolisme astral relacionat amb l’Arbre de la Vida i el
tetragrammaton cabalístics que fan referència a les quatre
lletres del nom de Déu i als quatre elements essencials que són
presents en la naturalesa i que amb les seves combinacions
configuren la realitat. Cal llegir, en aquest sentit, el Timeu de Plató.

Es diu que l’espasa Vilardella es troba a París, a un museu
militar. La llegenda de l'Anell de Virtut català, l'Anell Vilardell, però que l’anell de virtut dels catalans, l’Anell
Vilardell, és troba amagat a un castell dels Pirineus. Qui el,
trobi, es diu, esdevindrà rei de Catalunya i Emperador en un
nou ordre polític internacional basat en el reconeixement de
les diverses nacionalitats autòctones naturals de cada lloc,
allò que també se’n diu la confederació de les nacions
vernacles i esdevindrà una mena de “rei del món” ; un món
configurat amb fronteres vernaclistes que serà el món de la
veritable pau, el de la Parusia o segona vinguda de Jesucrist.

A aquells lectors que vulguin més informació sobre com és fan
els anells de virtut, recomano la lectura del llibre De Occulta
Pshilosophia, De Vanitate scientiarum, Declamatio,in artem
breuem Raimundi Lulii commentaria et Tabula abbreuiata,
Orationes et Epistolaes escrit per E.C. Agrippa.

En aquest llibre hi ha unes explicacions basades en el pensament del
català Ramon Llull, que com sabem era de la nissaga dels
Erill. Família, aquesta, relacionada amb la llegenda d’Otger
Cataló i els 9 barons de la Fama i la presencia de l’art
romànic a les muntanyes dels Pirineus, lloc on es va donar a
conèixer la càbala en el segle X.

Els anells, són uns símbols presents a les cerimònies socials,
com és el cas dels enamorats: l’anell de promès, i l’anell de
casat. També són presents com a símbols de les autoritats
religioses: els anells dels bisbes i del Papa de Roma, i en el
poder polític: comtes, reis i emperadors.

A l´Edat Mitjana, el valor dels anells de virtut, no estava en el seu preu de mercat, ni en el seu original disseny; el valor
dels anells de virtut , també anomenats anells constel·lats,
estava en el fet d’haver estat " fets sota les influències de
determinades constel·lacions astrals" definides per complexes
operacions matemàtiques que ensenyava, entre d’altres ciències,
la càbala dels cristians; la càbala pitagòrica que es va donar a
conèixer pels voltants del segle X a Occident des d’una cova
dels Pirineus, per mitjà dels occitans, provençals i catalans a
tot el món civilitzat; una càbala autèntica que es basava en el concepte de la Divinitat en el Pare Celestial del Nou Testament i no en el Jahvé o Jehovah de l'Antic Testament que viatjava en un núvol "grisós de dia i fosforescent de nit" imatge gràfica més pròpia de fenomenologia d'ovnis que no pas de fenomenologia de teologia.

Vindrà un temps en que “els Pirineus regnaran” – digué el poeta
Joan Maragall -.

Potser hi haurà un temps en que un mag científic
retrobarà «l’Anell Vilardell», l’anell de virtut o estelat
dels catalans, propi de Catalunya, de la cultura de llengua
catalana i de les llengües vernacles o congenials, i aquest anell es farà famós a tot el món.
L'Anell dels Pirineus,tindrà una interpretació al·legòrica

Es farà més famós que el d’“El Senyor dels anells” de J.R.R. Tolkien o L’Anell dels Nibelung de Richard Wagner ( que per cert forma part d’una tetralogia) i
serà reconegut a tot el món com l’anell català.

D'una cosa, però, n'éstic convençut: Abans de res haurà de regnar la idea del Bé per mitjà de la virtut de les persones.

La terra estèril serà llaurada, soterrada la fruita podrida i la llavor sembrada de nou. Arribarà novament el temps dels herois i del llenguatge mitològic.

Jordi Salat
josalort@hotmail.com

Nota:
Tot rellegint aquest aquest escrit Els anells de virtut"i la cultura catalana L’anell Vilardell i l’espasa Vilardella que vaig fer ara farà uns 10 anys, se m'ha acudit de canviar-li el nom i posar-li per títol «La llegenda de l'anell dels Pirineus". Ha exisit mai aquest anell? No ho sé. Però, ho he pensat. Totes les llegendes naixen amb una pensada que vol transmetre una idea.